Malamadre, un punt de trobada per als foodies mallorquins

Malamadre està just a la cantonada davant del port del Portixol. Des de la meva taula veig vaixells grans i petits a l'altre costat de la carretera. Estan fora de l'aigua perquè ha acabat l'estiu i esperen ser endreçats pels mariners que caminen tranquils al voltant del casc. Em sento recollida aquí asseguda, entre els seus grans finestrals. Les parets estan vestides amb jardins verticals plens de malasmadres -una planta molt habitual als patis de les cases mallorquines, que té aquest nom perquè expulsa als fills que neixen de les seves cintes-. Les taules de color aiguamarina, sense estovalles. A la paret del fons, abans dels banys, un enorme mural de René Makela dóna encara més color a la sala.

Entren dues noies. Trien una de les taules que estan al costat del jardí vertical. Somriuen. Es treuen l'abric i miren, igual que vaig fer jo a entrar, al seu voltant. Veig que les seves mirades recorren des de la barra de còctels fins a la graella. Es treuen l'abric i comparteixen la mateixa carta les dues. És clar que a Malamadre la cosa va de compartir: plats, còctels, riures, xerrades, bons moments. Hi ha persones de tota mena i això m'agrada. 

La música sona tranquil·la. Agradable. I ningú parla massa alt. S'està a gust. Els cambrers passegen per les taules amigables, com si coneguessin a tothom però sense passar-se. M'han dit que els divendres a mitja tarda l'ambient canvia, hi ha més persones a les taules altes gaudint d'un picoteig i un còctel. Vierneo. Adéu oficina i hola bon rotllo.

Tinc gana. He vist com preparaven un taco a la brasa. I just aterren els pans casolans -elaborats diàriament- a la meva taula: focaccias i pites acompanyades de tzatziki, olives kalamata i guacamole serrà per a picar i dipejar. Em xuclo els dits. Li segueix un tataki de rellom (Joselito) amb algues, all blanc, ceba marinada i brots. La sensació a la boca és tan suau que sembla tonyina. Sublim. Després, l'entranya cuinada en l'enorme graella de la sala se'm desfà a la boca. I arriba el taco que he vist fer amb amor fa una estona. Pica, està sucós, té coriandre, guacamole serrà, ceba adobada, pebre i una saborosa carn saltada a la brasa. La sensació del fum a la boca marca la diferència. Ara, l'amanida cruixent. Vistosa, coronada amb un cranc de petxina tova. M'encanten aquests crancs, els puc mastegar sencers i empassar-me'ls sentint el cruixent mentre tanco els ulls. Fulles i fruita (mango, papaia). Una amanida fresca, diferent. Aquesta sacseja el món de les amanides sortint-se de l'avorrit. Dóna gust trobar aquest tipus d'opcions. Porten el panet d'ànec i al·lucino amb la quantitat. Sens dubte, són plats per a compartir. M'esperava diversos panets d'un mos, però és un d'un pam partit en quatre porcions. No em queixaré, la carn esfilagarsada de l'ànec surt dels laterals del pa i m'està posant ullets. Totes les racions són generoses, per a compartir a gust i no quedar-te amb fam.

Escolto com mou els coberts sobre el seu plat el noi que està assegut darrere meu. Si s'ha de jutjar pel so, sembla que li ha encantat. Sento com llesca amb els coberts les vores del plat. Jo tampoc deixaria ni les molles d'aquesta lasanya de costella de vaca. La parella del costat està xuclant-se els dits entre musclo i musclo. Els hi han servit en una olla preciosa al centre de la taula i ara els arriba una costella de vedella en dues coccions que em recorda a aquella que tombava el cotxe dels Picapedra.

Només em falten les ostres. Aquí les fan a la graella. Li espremo un raig de llima. Deliciosa. Pau Bestard -copropietari de Malamadre, Grup PalmaOcio- me les havia recomanat abans de començar. Hem xerrat sobre el concepte, els plats, la idea i l'ambient. Sobre com va començar tot fa uns mesos i sobre el que troba a faltar entre les parets d'aquest restaurant a Cati Vidal, la cuinera que va liderar el projecte des dels fogons. “Ella ha sentit Malamadre com el seu fill fins i tot abans que hagués nascut”, em diu Pau.

No em queda lloc per a les postres, però he vist a la carta un plat que es diu Mango boig que ve amb un còctel dintre d'una pipeta. No se m'ocorre millor opció per aterrar d'aquest viatge de sabors que clavar-li la cullera, com si fos un avió, a la torre d'escuma de coco que porta aquesta meravella.

Malamadre, un restaurant per a compartir i compartir-lo.

Fotos: Jaime Collazos.