A l’aclaparador passeig marítim de Barcelona, amb el Mediterrani de fons i la clàssica vista de l’hotel W, la sorra i el carrer ple de runners i bon rotllo, Casa Costa s’aixeca com un recés de decoració neovintage d’un xiringuito de tota la vida. Qui va dir que menjar a la Barceloneta era de guiris? Ni idea, però sens dubte era perquè no havia trobat aquest lloc. El nom li escau molt, un local acollidor a la vora del mar, un local que fa llar a la ciutat comtal: Casa Costa.
Tal com ens explica un dels seus socis i es mostra a la vaixella, aquest negoci sempre ha estat de la mateixa família. Abans de la Llei de Costes —publicada cap a l’any 1988—, els xiringuitos encara tenien els restaurants a la sorra. Era un clàssic a qualsevol ciutat costanera, i més encara si parlem de la porta a la Mediterrània nacional: la nostra estimada Barceloneta. Però si això sembla cosa d’història antiga, ni parlem de quant de temps fa que Casa Costa és la platja de Sant Miquel. Tant és així que, tot i haver estat sempre de la mateixa família, el local ha conegut una infinitat de noms.
A la seva web es venen com a “restaurant obert tot el dia al cor de la Barceloneta, just a la platja més històrica i animada de Barcelona. Una nova versió d’aquest clàssic restaurant familiar, que ara dirigeix la cinquena generació. Seguint la tradició local i els orígens del barri, el marisc és la nostra especialitat, que combinem amb tapes seleccionades, plats de temporada, una carta cuidada de vins i còctels, a més de bona música i vistes úniques”. Jo diria que és molt més que això.
El 1942, es deia El Deporte; el 1962, Antigua Casa Costa; el 1983, per algun estrany motiu, va passar a dir-se La Pinxa; un tema que va seguir el 2004, quan van renovar Pinxo Platja. Ara, Casa Costa torna als orígens dels anys 60 amb un sabor que no deixa ningú indiferent. Un sabor de mar, de restaurant que té gust de Barcelona.
De què té gust el mar de Barcelona
Sí, Casa Costa és un xiringuito. Però no, no és el típic bar de platja. És un neoxiringuito modern, amb plats que traspuen Mediterrani, però amb el toc de cuina innovadora que tant agrada ara. I no per això parlem d’un lloc que sigui més d’Instagram que de paladar —que, d’aquests, en sobren—. És un espai per gaudir de menjar espectacular, producte de quilòmetre 0 i tot el gust de mar.
Entre els seus plats, podem gaudir d’unes croquetes de musclo tigre amb salicòrnia, un plat que ningú no hauria de marxar d’allà sense tastar, pel sabor umami i untuós. A més, en pocs locals de Barcelona —juraria que en cap— serveixen croquetes de musclo tigre amb salicòrnia, una tapa sorprenentment moderna combinada amb el costum d’una croqueta.
De la mateixa manera, les gambes de vidre amb ou són el toc del mar que qualsevol busca en un xiringuito elevat com aquest. Aquest plat és tastar el Mediterrani i la tradició. En una cosa tan simple i senzilla com exquisida. Un must que no falla mai. Un plat que recorda els dies d’estiu a Barcelona.
El carpaccio de gamba de vidre de Casa Costa porta una emulsió d’eriçó de mar i una emulsió d’alga codium. La seva simple olor és pura essència marítima, com tot en aquest restaurant. Tot i les aparences, el plat té tocs dolços i salats alhora. Una barreja que només pots descobrir demanant-lo i gaudint d’aquesta meravella.
Però si veritablement vols assaborir una cosa diferent, viatgem una mica a una fusió catalano-mexicana. A Casa Costa, serveixen una espectacular peix llimona en aiguachile de jalapeño i cogombre. El plat és una capbussada a la platja a l’estiu. És aroma de gaspatxo —pel cogombre—, però un gaspatxo nikkei, per l’ús del jalapeño. Alhora, el peix llimona, en aquest plat, és extremadament sucós. El plat més refrescant i amb més punch de tota la carta, sens dubte. Té gust de cosa coneguda, però sense oblidar la innovació. Llima, jalapeño, peix, llimona, cítric i fresc… Un autèntic deu sobre deu.
El dolç tocant el mar
A Casa Costa, el final no és un tràmit ni un gest automàtic per complir l’expedient. Aquí, les postres tenen sentit, pes i memòria. Comencen fort, amb un pa amb xocolata i oli que funciona com a declaració d’intencions: producte senzill, ben tractat, sense reinterpretacions innecessàries. Pa cruixent, xocolata de debò i un oli que aporta rodonesa i profunditat. Una queixalada que connecta directament amb la infància, però servida amb la dignitat que mereix un clàssic quan es fa bé.
I després arriba el flam. El flam de vainilla de Casa Costa no és un flam més: és d’aquelles postres que obliguen a tancar els ulls i degustar-les de debò. Textura sedosa, un sabor impecable, dolçor i un equilibri perfecte entre ou, llet i vainilla. No necessita escuma, ni crumble, ni focs artificials. Funciona perquè està ben fet, perquè respecta la recepta i perquè tanca el menjar amb una sensació de casa difícil de trobar en plena primera línia de platja. Unes postres honestes, de les que es recorden.
Un xiringuito que fa ciutat
Casa Costa no juga a reinventar la Barceloneta ni a disfressar-la de res que no és. Fa tot el contrari: la reivindica. Recupera l’essència del xiringuito familiar, la tradició marinera i el producte ben treballat, i l’adapta a una Barcelona actual que sap menjar, que valora el detall i que no es conforma amb qualsevol cosa davant del mar. Aquí no hi ha presses, ni trampes per a turistes, ni plats pensats per a la foto. Hi ha cuina amb criteri, memòria ben entesa i una situació privilegiada que, per una vegada, no eclipsa el que passa al plat.
Casa Costa és d’aquells llocs on tornes sense necessitat de cap excusa. Perquè s’hi menja bé, perquè s’hi està millor i perquè demostra que, fins i tot al passeig marítim més transitat de la ciutat, encara hi ha restaurants que tenen gust de Barcelona. La de sempre. La bona.
Fotografia: Mario García.
/ Altres Mediterrània.
