A la paret esquerra, tres cortinetes de fusta enrotllades et transporten a les finestres clàssiques dels balcons que donen al Mediterrani. Aroma d’aigua salada, parets de calç, l’olor indiscutible de gamba del passeig de Vilanova. Dins de les finestres, després de les persianes enrotllades i lligades amb una corda a la llinda, de manera rústica, no s’hi veu cap vida, només tres retalls de premsa. El press clipping de Cal Pachurri, lluny de semblar disruptiu —com en molts dels casos en què això passa—, forma part del tot del local i s’integra en la paret blanca.
Davant aquestes finestres que emulen els apartaments a primera línia de platja, un mosaic marí vertebra la resta del restaurant. A un costat, balcons imaginaris al Mediterrani; a l’altre, un mural aiguamarina ple de peixos fets amb una mena de pixel art minimalista que desemboca en una gran onada marina al fons del local. Tot sembla pensat perquè el menjador funcioni com una prolongació del passeig marítim que té just al davant.
I no és estrany el seu orgull per les vegades que han sortit a la premsa, ni la seva decoració marina. Davant de la platja de Ribes Roges, de Vilanova i la Geltrú, aquest negoci va néixer com un bar de platja de tapes del mar, però ara, com afirma l’amo, “l’hem capgirat una mica”. Cosa que, tastant els plats, es nota. Això no és una bar de tapes. Cal Pachurri és alguna cosa més.
“El nom de Cal Pachurri ve del nom original del local. L’establiment té més de 50 anys i l’antic propietari era Ramon Pachurri, la persona que va obrir el primer local del passeig del Carme de Vilanova, cap al 1975, si no ho recordo malament”, ens explica Eduard Agell, el propietari.
Però la història actual del negoci va molt més enllà que el clàssic bar de platja dels anys setanta. Agell en va agafar les regnes ara fa cinc anys. Treballava de cap de cuina al Chiringuito Miramar des del 2012 i, el 2021, li va sorgir l’oportunitat d’obrir aquest local. “La qüestió era recuperar una mica el Pachurri original: un local emblemàtic del passeig marítim on, al principi, el 1976, venien a dinar els primers turistes. Aleshores s’hi feien marisc cuit i tapes de qualitat; la idea era recuperar una mica aquest origen, buscar aquest concepte més de tapes de passeig.”
El dia acompanya: una brisa suau i la sensació que comporta l’inici de maig, quan els carrers ja fan olor d’estiu, però encara no el sol encara no pica. Aquesta aroma, sumada al sabor dels plats d’Agell, són un tàndem perfecte. Així i tot, avui ens cuina Pepe Quintero, l’amo dels fogons durant la nostra visita, que ens adverteix amb orgull que està intentant incorporar “la cullera als migdies del Pachurri. La cullera permet productes que s’intenten consolidar a la tardor”.
Les tapes del Pachurri
Comencem amb les tallarines d’aquest restaurant, que són, en una paraula, producte. “Si un cap de setmana no ens convencen, preferim dir que no n’hi ha. És la nostra filosofia. El 80% de les taules ens demanen les tallarines: el temps just de planxa, la quantitat justa d’oli, all i llimona.” No cal gaire més, quan es parla de quilòmetre zero.
L’ensaladilla es fa amb ous de Gallinas y Cobardes, de Madrid. Són bio i ecològics, cosa que li dona un toc espectacular. Porta ventresca de la gent de Piqué i un toc de bitxo “per donar-li alegria”, riu Quintero. Hi ha poques coses tan senzilles com una ensalada russa. És tan senzilla que quantes vegades n’has fet a casa? Només la tastem com una tapa, als bars, d’entrant o al restaurant. Gairebé mai és un plat. Aquí sí que ho és.
Després, vam passar als bunyols de bacallà, un dels millors plats de Cal Pachurri, sens dubte. A vegades em perdo mirant de descriure un plat. En aquest cas, només diré que, de lluny, són els millors bunyols de bacallà que he tastat. Haureu de venir a comprovar-ho.
Després va tocar un pintxo de confit d’ànec amb ruca, maionesa de taronja i ceba envinagrada. És una reinterpretació de l’ànec a la taronja oriental que estem acostumats a demanar als restaurants de menjar xinès. Amb tot, aquí, en aquest restaurant-bar de platja de Vilanova i la Geltrú, es converteix en una queixalada molt mediterrània, amb uns contrastos encertadíssims i una salseta per llepar-se’n els dits.
Com a últim entrant, vam tastar “un dels plats estrella de Cal Pachurri: gairebé totes les taules en volen”: la truita vaga de patata i tòfona, acompanyada de coca de vidre amb tomàquet. Sona molt castís, però només hi pot haver una cosa que millori el plat espanyol per excel·lència, i és la tòfona. Aquí, ho han aconseguit.
El colofó davant del mar
Després dels entrants, els plats forts. Quintero ens delecta amb un bacallà a baixa temperatura amb fesols de Santa Pau i bitxo en vinagre laminadet —un element que sembla gairebé imprescindible com a decoració o punt umami i picant en tots els seus plats, allunyant-se del clàssic cibulet decoratiu—.
Finalment, acabem amb una melosa cua de bou i galta amb Parmentier de patata i escorça de gruyère i panko. El plat ve servit en una terrina de porcellana, amb la crosta de pa i formatge, que s’ha de trencar amb la cullera per accedir al melós interior d’un guisat de vedella de tota la vida perfectament executat. Com a tancament, a Cal Pachurri ens delecten amb postres casolanes, com ara el tiramisú i les trufes de xocolata, que són el tancament dolç recomanat per a després d’un dinar davant del mar.
Després d’haver tastat la carta i el servei, Agell comenta que la idea original era fer arrossos, al bar de platja, “però, per les característiques del local i de la cuina, no va ser possible”. Ens parla del seu altre negoci, La Pepa, “on sí que vam acabar d’arrodonir la idea original: tenir el local de tapes, que és el Pachurri, on ja heu vist el que fem; i després La Pepa, amb una mica de tapa, però centrat sobretot en arròs, peix i carn”. Però no cal, Eduard: el Pachurri té l’essència, no necessita paelles.
Amb el sol que es pon davant del passeig i l’olor de sal entrant des de la platja de Ribes Roges, entens que Cal Pachurri no intenta reinventar res, sinó recuperar una manera molt concreta de menjar i de viure el Mediterrani. Producte, tapes, sobretaula i mar. Sense artificis innecessaris ni discursos grandiloqüents. Només plats ben executats, un menjador que respira estiu fins i tot a la primavera, i aquella sensació cada cop més difícil de trobar d’estar menjant en un lloc amb ànima pròpia.
Fotografia: Mario García
/ Altres Mediterrània.
/ T'agradaran.
