Una taverna de pescadors en el mateix centre de Madrid

"Som peixaters que cuinem", diuen a la seva pàgina web. Bona definició per a aquest Xiringuito situat al centre de Madrid. Potser aquesta ubicació, al carrer Major, a un pas de la Puerta del Sol i a esquenes de la Plaça Major, una zona eminentment turística amb molt escassa oferta de qualitat, sigui l'únic inconvenient d'aquesta taverna marinera que presumeix, amb raó, de manejar un excel·lent producte marí. "Som els rars del barri" ens diu l'encarregat del local. S'entén perfectament quan se sap que el Xiringuito és el restaurant d'una peixateria, El Senyor Martín, que fa nou anys que funciona en el veí Mercat de Sant Miquel. Són ells els subministradors del restaurant. S'explica així la qualitat del peix i del marisc que es troba en aquesta casa, seleccionat amb cura per oferir el millor cada dia. Només cal creuar la porta i veure la vitrina on s'exposen peces de tot tipus, des de grans turbots i raps fins ostres, navalles i eriçons.

Tot en un ambient molt informal, amb una decoració de moderna taverna marinera, molt divertida i acollidora. Taules de fusta sense estovalles (una tendència que no ens agrada gens), cadires senzilles però actuals, grans murals plens de colorit, una petita barra i la cuina oberta al menjador. Cuina capitanejada per Beltrán Alonso, que té en el seu currículum el pas per restaurants estrellats com Sergi Arola Gastro o Zaranda. El seu encert és tractar amb senzillesa aquest bon producte que maneja, amb preparacions en què es respecta la matèria primera, donant-li el protagonisme que mereix. La ofereix en una carta amb opcions per a tots els gustos, en què a més es dóna opció de triar gairebé tots els plats en format tapa, per a una persona, o mitja ració, per a dos. Les racions completes són abundants, pensades per a quatre persones. I tot amb preus molt continguts ja que aquesta és una "taverna de peixaters", una extensió del taulell de la peixateria".

Ja la mantega que ens posen res més seure a taula marca el que serà el dinar. És una mantega de caviar, molt bona. A partir d'aquí se succeeixen diversos plats en què el producte és absolut protagonista. Una bona ostra Gillardeau sense més afegits que la seva pròpia aigua; unes excel·lents navalles de busseig al vapor amb un lleuger toc d'all-julivert; o un agradable tàrtar de tonyina vermella, per al qual s'empra el tarantelo, més saborós, amb guacamole. Pur producte també al plat d'eriçons gallecs. Crus, fora de la seva closca, amb una presentació que separa les gònades de les femelles i els mascles. S'aprecia així la diferència de grandària, però sobretot s'aprecia que les primeres tenen un sabor molt més intens. Llàstima que s'estigui acabant ja la seva temporada. Ens vam quedar sense provar, no es pot menjar tot, unes ortiguillas arrebossades amb molt bona pinta, un suggeriment del dia.

Una baixada amb uns seitons en vinagre molt millorables. Textura estovada i amb excés de vinagre. Divertida, encara que complicada per al comensal, la forma de presentar, penjats amb pinces com en un estenedor, el que fa difícil manejar-los i col·locar-los sobre les torrades de pa amb tomàquet que els acompanyen. També molt complicats de menjar els llagostins cruixents, enfilats en broquetes dels que costa treure'ls sense tacar-o sense que es trenquin. Una altra presentació divertida però innecessària. Al costat una salsa tàrtara per mullar-los.

També és original, però en aquest cas molt encertada, la truita de gambetes, que a la carta figura com "mal feta". Un espera trobar-se la tradicional truiteta gaditana, una làmina de massa fregida amb les gambetes al seu interior. I el que arriba a la taula és una espècie de truita francesa sense acabar, amb les gambetes, que procedeixen de Doñana, lleugerament arrebossats i fregits, per sobre. El cambrer completa el plat amb una mica de pols de caviar. Un plat molt aconseguit. Rematem amb una truita salvatge de Noruega en escabetx cítric. Menys interessant. L'escabetx és molt suau, però el peix té poc sabor.

Les postres, al costat d'un filet de vedella per si cau per allà algun despistat, són l'única cosa que no procedeix del mar. Ni de la cuina del Xiringuito. Són pastissos de xocolata i de formatge que elabora aquest obrador que porta per nom "La Millor Pastís de Xocolata del Món". I estan bones. Sorprèn trobar una carta de vins tan ben seleccionada, especialment pel que fa a blancs es refereix. El maitre i sommelier, Carlos Saludes, maneja algunes referències molt poc habituals.