Coplas Bar: entrepans, cervesa i nits en blanc

La seva oferta gastronòmica és, segons afirma la pròpia gent del Coplas "senzilla però honesta". M'expliquen que volien oferir bons entrepans, empanades i amanides perquè el plaer de la conversa no quedés interromput per la necessitat de sortir a sopar alguna cosa en un altre local. Entrepans com el Marifé, amb pollastre, ceba cruixent i salsa cheddar; el Maruja, amb pastrami, enciam, tomàquet i mozzarella, nachos, empanades i amanides ...

Al Coplas expliquen sense complexos que utilitzen bones quartes i cinquenes gammes, proveïdors dels que es fien –el de les empanades, per exemple, les porta diàriament des d'un proper obrador– i que no busquen reinventar la roda, sinó reinventar, això potser sí, què és un bar de barri.

Lloable missió que neix del record de l'àvia del seu creador, Sergio Gil. Una àvia que es va establir al barri del Raval -en aquell temps, el Chino- i que estimava la copla. D'aquesta història, Gil, qui és és antropòleg i restaurador, s'ha alimentat i ha creat un local canyí i agradable.

Una part de la vida de Gil participa de l'altra, i compagina la seva activitat en llocs com la Universitat de Barcelona o el Basque Culinary Center amb el seu paper com a empresari d'hostaleria a Barcelona.

Amb el grupo Taberna i Cafetín té ja quatre locals a la ciutat, tres d'ells al Raval dels seus amors (la Llibertària, Colibrí i Coplas) i un altre a la Barceloneta (La Peninsular). Barris que s'estan gentrificant, però on el que atreu al visitant és també la promesa d'autenticitat. En aquest corda d'equilibrista camina Gil, qui vol que els seus locals no resultin traïdors a la zona i els seus veïns, però també busquen agradar al que passa per allà.

En el cas del Colibrí, es va tractar de la recuperació del nom d'un local històric del barri. A la Llibertària, un homenatge als moviments obrers del segle XIX i principis del XX. Amb La Peninsular, la tecla tocada era l'origen andalús dels seus encarregats, i en el Coplas, l'imaginari de l'àvia de Gil.

Pòsters de folklòriques, un menú escrit en una portada de discos, un petit pati interior i un diminut escenari en el qual hi ha música en directe per les tardes, des de flamenc canònic fins a jazz lliure, un lloc que també sigui punt de trobada d'uns veïns als quals freqüentment el turista ha deixat en segon pla.