Nubel, menjar (bé) al Museu d'Art Reina Sofia

Habitualment no és fàcil menjar bé, o almenys raonablement bé, en els museus. El Centre d'Art Reina Sofía de Madrid ha fet un esforç per trencar aquesta tradició tot incorporant dos espais gastronòmics on el nivell de cuina és bastant satisfactori. Un és el que gestiona l'equip de Arzabal i un altre s'ha encomanat, des del passat mes de setembre, al grup Azotea, el cap visible és el cuiner Javier Muñoz-Calero i que ja té restaurants d'èxit a la capital com el Tartán Roof, situat a la setena planta del Cercle de Belles Arts.

Muñoz-Calero i el seu equip han cridat al nou establiment Nubel, en homenatge a l'arquitecte Jean Nouvel, que va ser qui va executar l'ampliació del museu fa una dècada. Ocupa un espai de res menys que 700 m², dominat per la gran cúpula vermella que va dissenyar l'arquitecte francès buscant crear l'efecte d'una gran plaça pública.

Tot és rodó a Nubel: l'espai, les barres, les taules ... fins i tot les catifes. El resultat és un lloc modern, acollidor tot i els alts sostres, que agrada molt als visitants del museu i també al públic que el freqüenta per les nits. Tenim així un restaurant de museu i alhora un lloc on es dóna cita una clientela fashion que busca espais diferents. I encara que cap dels dos conceptes sol coincidir amb una bona cuina, en aquest cas trobem l'excepció que confirma la regla.

Obert des de les 9 del matí, per servir esmorzars, fins a dos quarts de la matinada, Nubel és un lloc molt versàtil on tant es pot prendre un cafè a primera hora, que l'aperitiu al migdia, menjar de manera informal, prendre una copa o sopar plats més treballats en una carta que Muñoz-Calero ha treballat molt.

A més d'una terrassa al pati interior. En tots els casos s'ha cuidat el disseny, des del vestidor del personal de sala fins a les llums i altres elements del mobiliari. Sempre amb una buscada informalitat, que inclou l'absència d'estovalles a les taules, quelcom que, com saben els lectors habituals, no en sóc gens partidari.

Com diem, l'oferta entre dinar i sopar s'ha diferenciat molt, amb cartes independents per a cada cas. Més gastronòmica la de la nit, més assequible per a tot tipus de públic la del migdia, amb aires de bistrot i plats més senzills. En aquesta ocasió anem buscant precisament aquesta oferta del migdia, recollida en una carta que es divideix en diferents apartats: aperitius, amb racions pensades per compartir; els plats del dia, en el qual no falta mai un cullera; les amanides; les especialitats de la casa; sandvitxos i hamburgueses, i les postres. Cuina eclèctica, inspirada en la tradició espanyola però ben actualitzada, i que busca satisfer a aquesta clientela variada que es dóna cita en aquest espai a l'hora de dinar.

Del primer apartat vam provar l'ensalada russa, amb la patata molt picada, gairebé una crema, però rica de sabor. També les croquetes de pernil, bé cremoses però amb un arrebossat mica més bast del que seria desitjable. I unes patates braves que són patates fregides a l'anglesa amb dos salses, una allioli i una altra picant de pebre vermell, com s'estila a Catalunya i altres zones, encara que no a Madrid. Bones patates, encara que la salsa les estova com apreciem sobretot en les últimes que mengem. Especialment bo el tac d'ànec pibil, una versió de la popular cochinita pibil mexicana, en la qual la carn de porc es reemplaça per una altra de pota Barberie.

Un dels plats del dia és el Poké. Es tracta d'una amanida de peix cru molt popular a Hawaii i que en els últims anys ha cobrat gran presència als Estats Units. Aquí es prepara amb tonyina marinada, tallat en tàrtar, arròs blanc i una salsa especiada. Un plat agradable encara es troba a faltar una mica més de força en l'amaniment del peix.

Vam provar després dos plats forts. Primer el pollet de gra al forn amb olives, tàperes, farigola i llimona, més un suc fet amb la reducció de la pròpia au. Arriba sencer el petit pollastre i el cambrer el talla en dues meitats. Està francament bo, amb aquest acompanyament que potencia unes carns que per si soles no tenen excessiu protagonisme. El segon és una correcta milanesa de vedella que se serveix amb ou fregit i una salsa d'anet. Plat contundent per la combinació de carn i ou que a més porta guarnició unes patates palla, en aquest cas bastant millorables. Contundent també la salsa d'anet, en realitat una intensa mostassa que arriba a dominar excessivament a la resta d'ingredients. Per sort ve a un costat i es pot prescindir d'ella o agafar una mínima quantitat.

No estan gens malament les postres. Ens agraden especialment les maduixes confitades en balsàmic amb gelat de iogurt. Per als més llaminers, canonets de dolç de llet, presentats sobre ricota. O l'anomenada Tassa calenta, una tassa alta i estreta que porta en el fons un pa de pessic semilíquid de xocolata ia sobre crema chantilly. Una cosa complicada de menjar però molt bona.

Ja saben. Una visita al museu Reina Sofia, que val molt la pena, i després parada i fonda per reposar forces en aquest espai gastronòmic.