El Català: Quan les receptes marineres arriben a terra

José Luis Ortega Monasterio va voler homenatjar els soldats morts en la guerra de Cuba. I va fer el que sabia: compondre una cançó. Ell no va anar a la guerra, però si el seu avi de qui va agafar els records per escriure una de les havaneres catalanes més conegudes i cantades. Monasterio és l’autor de “El meu avi”, que recordem cantada per Los Manolos durant els Jocs Olímpics del ‘92.

I El Català és el vaixell que, segons canta la cançó, va ser enfonsat per les tropes americanes a les costes de la costa cubana. El Català és també el nom del restaurant que vol retre homenatge a la cuina i als productes del mar des del centre de Barcelona. En entrar, una gran pintura recorda el vincle: un home tocant la guitarra a la bora del mar, unes petites embarcacions i l’illa de Cuba. 

Amb una carta curta i sense distraccions, l’aposta d’aquest restaurant a tocar del mercat de Santa Caterina és fer un petit repertori dels clàssics marins i dels plats de referència del receptari català.

Per això, l’apartat “Del Mar” ens ofereix escopinyes obertes amb vi blanc, musclos al vapor, pop, gambes… i els dos que provem: calamars i navalles a la planxa. El tan repetit a totes les cuines “apostem pel producte de qualitat” aquí no és baladí. Per això, els peixos i mariscos no tenen floritures, simplement coccions com cal i zero interferències perquè el sabor no es perdi.

Els arrossos i fideus són l’altre apartat estrella de la carta i sobretot protagonista dels caps de setmana al migdia. Les opcions són només tres: la paella marinera (que molts valencians no dirien paella, simplement arròs de peix), la fideuà i l’arròs negre amb allioli. Un arròs, aquest últim, amb gust profund i intens, negre com el carbó i acompanyat d’unes gambes al punt de cocció. El xef de El Català explica que ell cuina aquests plats com recorda que la seva mare els feia.

Fins aquí els plats forts del restaurant, però perquè no fos dit i per sortir una mica del mar, provem algunes propostes carnívores. Un entrant: el foie mi-cuit amb compota de poma i les seves torrades, que ells mateixos elaboren i que serviria per obrir boca si és que després volem continuar picant alguna cosa. El foie sempre contundent però compensat encertadament per la fruita…

El Català, pensant més en els sopars, també ofereix anxoves, un parell d’amanides, tàrtar de salmó, verdures de temporada amb romesco o carxofes saltades amb botifarra negra.

Però ja que la cosa va de territori i els clàssics són els clàssics, de l’apartat “cassoletes” provem els canelons de pollastre de pagès rostit. Les “Cassoletes” però també poden servir-se amb trinxat de la Cerdanya, mandonguilles amb sèpia o bacallà a la llauna. Tres tòtems del receptari català

La decoració del local i la gran pintura presidint la sala ens recorda que El Català s’hi ha de venir a menjar peix. Fusta, peixos de ràfia per tot arreu, blanc a les parets, detalls en blau… l’únic que ens faltaria seria poder veure el mar per la finestra.