Casa Leopoldo: història gastronòmica

Les grans ciutats necessiten conservar els seus restaurants històrics, aquells que durant lustres han estat escenari de la vida social i cultural. És el cas, a Barcelona, de Casa Leopoldo, una casa de menjars oberta el 1929 al barri del Raval que en aquests noranta anys ha estat una referència de la millor cuina tradicional. Els que no vivim a la Ciutat Comtal vam conèixer primer aquesta casa no per la seva cuina sinó per les contínues referències que a ella feia Manuel Vázquez Montalbán en les seves novel·les policíaques. El seu personatge Pepe Carvalho, fidel reflex de l'entusiasme de l'escriptor per la gastronomia, era un devot de Casa Leopoldo i dels seus plats. Després d'un temps d'esplendor, el restaurant va entrar en una acusada decadència que li va portar al tancament fa un parell d'anys. Ara, dos grans professionals de la cuina, Romain Fornell i Òscar Manresa, han reobert Casa Leopoldo recuperant el seu esperit de sempre.

Els menjadors mantenen els taulells que són part indissoluble d'aquesta casa, els vells cartells taurins, els quadres, les cadires de fusta i tots els detalls que formen part de la seva història. Els cambrers segueixen vestint les clàssiques jaquetes blanques amb detalls daurats. Entrar allí és retrobar-se amb uns altres temps, ni millors ni pitjors, amb part de la nostra història. Però sent important aquest aspecte estètic, el fonamental és que Fornell i Manresa han conservat la cuina tradicional que va donar fama a la casa. Aquesta cuina popular barcelonina per la qual no passa el temps. I a més ho han fet buscant uns preus que encaixen amb la tradició de les cases de menjars. Així que, excepte alguns entrants, tots els plats formen part d'un menú que per 32,95 euros per persona permet triar entre un primer, un segon i unes postres i que a més inclou l'aigua (servida per cert en gerres que recorden a Pepe Carvalho), el cafè i vi o cervesa.

Allí estan tots aquests clàssics pels quals no passa el temps: el bacallà esqueixat, l'escalivada de verdures amb sobrassada, la cua de toro, el fricandó de vedella el guisat de mongetes de Ganxet amb botifarra... Una oferta temptadora i tan àmplia que obliga a repetir diverses visites per gaudir-la al complet. En el nostre cas, obrim boca amb unes impecables croquetes de pernil ibèric, cremoses i ben fregides, per seguir amb unes rodanxes de pernil ben tallat. El que tenen és de Joselito, sempre una garantia. Per acompanyar-ho, pa torrat amb tomàquet. El pa procedeix del forn Sant Josep.

Provo el paté casolà de campanya, magnífic, en el qual s'aprecia la formació francesa de Romain Fornell. Per refrescar, una amanida amb tomàquet de temporada, ceba i ventresca, abans de passar a un altre dels imprescindibles de la casa: la truita francesa farcida de llagostins i pernil amb salsa americana. No es pot fer millor una truita. Esponjosa, suau, tersa. Un encert.

Els arrossos són un altre dels fixos de Casa Leopoldo. En el meu cas, el negre amb sèpia i calamar, presentat amb una capa fina d'arròs i el seu corresponent socarrat. Està bo, però millor encara està el cap i pota, estupend. Aquest guisat de calls amb cigrons amb el seu just toc de picant, ple de sabor, per menjar-se una cassola sencera. I encara hi ha lloc per provar un altre clàssic de la cuina, l'entrecot amb salsa Cafè de París. Bona carn i la salsa feta com manen els cànons acadèmics. Les postres són un altre cant a la tradició: flam, crema catalana, arròs amb llet, llesques amb ou al cafè. Opto no obstant això per un d'aquests plats que ja amb prou feines es troben, les crepes Suzette. El cambrer les prepara davant la nostra vista amb molta habilitat i amb el degut cerimonial, que inclou un toc de Grand Marnier. Convé provar-les.

Cal felicitar a Fornell i a Manresa. Recuperant Casa Leopoldo recuperen també bona part de la història gastronòmica de Barcelona. Gairebé res.