El Rincón de Vespok, el oasis de Puerta de Hierro

Si el temps no permet gaudir de les moltes tauletes que es posen al voltant de gairebé tota la plaça, l'entorn exclusiu i un local molt encertadament reformat fa poc més d'un any per De la Hoz Estudio, fan que no importi massa.

Situat en una zona residencial de Puerta de Hierro, en una tranquil·la i petita plaça amb vegetació, gairebé com si es tractés d'una placeta de poble, les instal·lacions del Rincón de Vespok consten de l'esmentada terrassa exterior, amb una petita part coberta, i un local de dues plantes que, sobretot la planta superior amb golfes, decorada amb fustes fosques, tons verds i una bancada d'estampat de quadres que evoca en el seu conjunt a l'estil anglès, convida a quedar-se.

En la meva visita de dinar entre setmana, ho vaig trobar pràcticament ple, de dinars de feina fonamentalment, però també em sembla un lloc perfecte per a ocasions especials i celebracions familiars, per la qual cosa s'ha de reservar prèviament per al cap de setmana.

Quant al menjar, aquí s'ofereix una cuina de caràcter tradicional amb el plus de tenir un horari ininterromput des de l'esmorzar fins al sopar. La carta, ben estructurada, passa per uns entrants que van des de les croquetes o ensalada russa, fins a un pollastre fregit amb curri, productes de l'horta, carns, peixos i arrossos. En definitiva, és aquest tipus de lloc que volen tenir opcions perquè tots puguin ser feliços.

Tradicionalment bo

D'aperitiu, una crema de bolets amb formatge blau que s'agraeix sempre per sortir de les olives o patates fregides de bossa. Quant a la comanda, les croquetes se serveixen encertadament per unitats perquè es puguin provar diversos sabors sense caure en la repetició. Molt diferents entre elles, la de pernil amb boletus tenia una textura delicada, de sabor lacti més que a pernil i a boletus i amb un arrebossat fi, mentre que la de bullit és més tosca, elaborada a base de la roba vella i molt menys cremosa però més potent de sabor.

Les va seguir la truita de txangurro, saborosa, elaborada i servida sobre la closca del mateix crustaci per a aconseguir així un plat vistós. Un suggeriment, sense dubte, podria ser que el cambrer que el serveix homogeneïtzi el conjunt trencant i barrejant l'ou amb uns trossos de patata una mica més petits i l'esmollat txangurro.

Les carxofes, malgrat estar en temporada, se serveixen confitades, però estan molt ben elaborades i s'acompanyen amb una meravellosa salsa romesco ben lligada i treballada amb la seva fruita seca i cruixent de pols de pernil. Imperdibles sens dubte les patates braves, no només per la seva salsa picant que auguro contenia algun rastre de tomàquet, sinó per l'elaboració del mateix tubercle. Capes de làmines de patata, superposades com si es tractés d'un milfulls, per després tallar en forma de bastons; confitada i més tard fregida. Una preparació treballosa que dona com a resultat un mos cruixent però sedós en el seu interior, per no parar de menjar.

El tàrtar de tonyina, amanit en la seva justa mesura amb soia i llavors de sèsam, arriba acompanyat als costats, per no emmascarar el sabor de la tonyina, d'una crema d'alvocat i maionesa, mentre que els daus de lluç tenen un arrebossat més propi de bunyols; no s'esperin aquesta capa fina de farina i ou batut. L'arròs sec de gamba vermella acabat en forn de brasa ve servit en la mateixa paella i es permet que sigui per a un sol comensal; portava unes gambetes col·locades ja fora del foc, gairebé crues, molt ben triades i al gra li faltaven un parell de minuts de cocció, cosa que també hagués agraït la preparació completa per no ser melosa, sinó seca.

De les carns, és notable l'steak tartar que ja havia provat en altres ocasions i que preparen a sala al moment, utilitzant els deguts adreços i es queda una mica melós el magret d'ànec que arriba al punt amb una guarnició de bolets.

Per a les postres, havia ja provat el seu icònic, i amb raó, pastís de formatge fumat (el que, per cert, vaig veure sortir múltiples vegades de cuina, i repetir, fins i tot, a la taula del costat), i encara que em vaig sentir temptada de nou, aquesta vegada vaig voler optar per una cosa diferent. Triem el de xocolata, que ve en el mateix format que el de formatge, amb una base de galeta i mantega, temperat del forn, xopat d'una aroma boníssima a cacau, amb un sabor intens, esponjós a les vores i amb un suau i fos, sense arribar a ser líquid, interior.

No menys mereixedor de lloances és el tiramisú, que ja em va transmetre bones sensacions en venir servit dins d'un got, perquè denota un bescuit i una crema sabaiona tan lleugers, que necessiten suport per poder sostenir-se. M'alegra aquest adrenalina de licor i caràcter que ho fan un punt canalla i la crema de mascarpone era etèria i airejada, amb la proporció perfecta entre aquesta, el bescuit i la capa final de cacau pur.

Amb un servei professional, un molt bon ritme de plats i un tiquet mitjà que ronda els 50 euros, no és d'estranyar que sigui aquest el lloc predilecte de la zona pel gran atractiu del seu entorn tranquil apartat de la bullícia madrilenya i que auguro màgic de nit. L'horari ampli el fa a més perfecte per a l'aperitiu o l'afterwork, si bé la cuina ha de polir aquests detalls esmentats.