Restaurante El Trapío: cuina clàssica a una casa senyorial

El Trapío s'ubica en una evocadora torre modernista. La seva silueta es retalla sobre el cel blau del tranquil barri de la Bonanova. Ens avança amb el seu color crema amb detalls verds el que trobarem al traspassar el llindar: alta comoditat, cuina clàssica i un divertit esperit d'alegria de la vida alt-burgesa mesclat amb la tranquil·litat i els espais generosos d'una casa senyorial.

En tots i cadascun dels racons de la casa trobem detalls que il·lustren aquesta barreja de serenitat elegant. Des de la salmonada vestidura de les taules, a joc amb el domini de les fustes en tot el local, a la comoditat informal de les cadires de canya, ben equipades amb tamboret auxiliar per dipositar bosses i altres aparells que ens pugui distreure del principal: menjar bé i gaudir.

El gran protagonista de l'espai és l'enorme terrassa profusament enjardinada, amb estany imponent, el gran element central. Al voltant de la mateixa es distribueixen taules i espais, sota tendals i arbres de tota mena. Hi ha alguns racons clorofil·lats que conviden a el cafè post àpat, espais de relax i gaudi gastronòmic, joies difícils de trobar enmig d'una gran ciutat.

La carta proposa cuina clàssica, sense sorpreses, adequada per al públic que sap el que vol i no espera altra cosa que encertar. En aquest sentit, elaboren des de 1978 el tronc de lluç a la donostiarra. Si això no és un clàssic, ja em diran.

Abans, això sí, vam gaudir amb el tàrtar de tonyina vermella (bluefin) presentat en colorit timbal. Amb guacamole i daus de tomàquet. Acompanyat també amb uns traços de confitura de ídem per a qui agradi de combinar el dolç-salat, a gust del comensal. Sobre la imponent columna, els ous de salmó llueixen com gemmes il·luminades pel sol del migdia a Barcelona. A cada cullerada, una barreja de untuós guacamole, la suau resistència de la carn de l'emperador de la mar, l'efecte fresc dels carnosos daus de tomàquet i l'esclat llaminer dels ous amb el seu toc salat. No es pot demanar més.

Per als devots del bon peix, repetim: el tronc de lluç és una obligació gairebé confessional. Rodanxa enorme, gruixuda i robusta. Cantàbrica. Cuita a el punt exacte, la salsa d'all i bitxos s'aboca llavors a través del seu centre. Un saborós riu picant, complement perfecte que suma sense sacrificar ni una mica de la suculència. Sota el lluç, un suculent llit de patates forneres. Un llit perfecta, és clar.

I per als amants de la carn, un skyline de costellam de cabrit amb un interessant cremós de pernil amb llavors de mostassa. Barreja de suau textura sofisticada a la crema de pernil i patata amb el toc rústic de la llavor picada que ha deixat anar aromes i sabors a aquest. Un plat que exigeix pa, tant per escurar el puré com per apurar els sucs que amb el tall allibera la tendra carn. L'aroma de romaní envolta el plat i transporta automàticament a la muntanya devorat a mossegades. Espectacular.

I més clàssics per acabar amb dolçor de nivell. Tiramisú de ració generosa, ben equilibrat i amb el just toc de xocolata. A cada cullerada, fundent barreja de sabors i textures llamineres. Un festival, no cal afegir gaire, simplement deixar-se portar i gaudir.

Fotos: Andreu Gilaberte.