Catacroquet, la reivindicació de la croqueta

Els autòctons del Poblenou barceloní que encara no el coneguin es sorprendran, i molt, quan descobreixin el restaurant Catacroquet, obert el passat mes d'abril. El local, que es troba en un immillorable xamfrà d'aquest barri, ocupa un antic bar-restaurant de "els de tota la vida".

Les parets enrajolades i els sostres baixos han deixat pas a un únic espai alimentat per tres enormes finestrals abatibles que deixen entrar tota la llum natural que dóna vida al Catacroquet. Les parets són d'obra vista i dels alts sostres pengen llums fetes de branques.

Les taules són totes diferents en grandària i forma, però amb un denominador comú, la fusta, que dóna forma també a la barra principal del local, de forma trapezoïdal, en la qual sempre està instal·lat un gran ós de peluix de somriure amable compartint espai amb els comensals que, asseguts en còmodes tamborets, prefereixen menjar a la barra. El terra és també de fusta, i hi ha columnes d'estil industrial i grec. Per arrodonir, un parell de neons il·luminen amb subtilesa el nom del restaurant i la cuina.

Fora, una estupenda terrassa amb para-sols blau cel ocupa la totalitat del xamfrà, aprofitant la bona orientació que permet mantenir-la oberta tot l'any, mentre els finestrals fan al seu torn de barres exteriors on poder prendre alguna cosa. Una tauleta i dos tamborets baixos donen el toc chill-out al lloc.

La decoració, eclèctica sens dubte, no és obra de cap interiorista, sinó que va sorgir d'Andrea Pérez, la propietària del Catacroquet, que tenia molt clar com volia que fos el seu local i que realment ha aconseguit un conjunt atractiu, còmode i que està situat en les antípodes de les grans cadenes de restauració i la massificació que suposen. Aquí l'objectiu és mimar al client amb l'espai, el servei i, per descomptat, el menjar.

Homenatge a la croqueta

A banda de tenir molt clar com volia que fos el seu local, Andrea, que a més de propietària exerceix de cap de sala, sabia perfectament l'orientació que anava a donar-li, centrada a retornar a la croqueta el lloc gastronòmic que mereix.

Perquè les croquetes han estat maltractades sistemàticament preparant-les de qualsevol manera. En canvi, es tracta d'una menja que mereix tant respecte com un magret d'ànec, per exemple, i que, ben cuinada, pot ser tan apetitosa com aquest. Per aconseguir-ho, empren sempre productes frescos de primera qualitat, elaborant-los artesanalment i tallant-los a ganivet per obtenir la grandària i forma desitjat en cada cas.

Croquetables i no croquetables

La filosofia del Catacroquet atorga a aquest aliment tradicional un toc cosmopolita per les molt variades composicions de les croquetes que ens suggereixen i per les tècniques modernes utilitzades per preparar-les.

Així, a l'apartat “croquetables” de la carta trobem propostes inimaginables com les croquetes de ternasco d'Aragó amb patates rostides i ceba de Figueres, de fideuà de marisc, de truita de xistorra, de musclos amb alga dolça ecològica o de galta ibèrica al Pedro Ximénez. L'últim i reeixit llançament “croqueter” és sorprenent: la croqueta tropical amb pollastre al oporto, pinya i mango.

Una possibilitat divertida i saborosa és demanar el plat de “croquetes fantasma”, amb sis croquetes de les quals no coneixem la composició i que ens permet jugar a endevinar-les. A més, si demanem dos plats a la vegada, o en dies diferents, podem estar segurs que mai els sis sabors seran els mateixos.

El segon apartat de la carta és el de “no croquetables” (encara). Conté plats com el milfulles d'albergínia amb tomàquet de Barbastro i mozzarella al pesto, les julianes de calamar amb ceba i patata o crepe de cocotxes de bacallà al pil-pil.

Així, les combinacions són múltiples. Dinars, sopars o, potser, unes croquetes a mitja tarda amb els amics que, si la xerrada s'allarga, poden convertir-se en un sopar “no croquetable”. A més, cada dues setmanes celebren concerts de música en directe al vespre que poden ser de jazz, rock, solos de guitarra o sessions de DJs.