El Café de Pandora: la confirmació d'un clàssic després del canvi generacional

Apunt de celebrar 25 anys d'història, El Café de Pandora, lluny de mostrar senyals d'esgotament, viu un moment daurat que ha portat a que en els darrers anys la seva oferta s'enriqueixi i es torni més ambiciosa sense perdre signes d'identitat que el negoci té en el tracte familiar i en la qualitat del producte. 

Avilés és una plaça exigent, una localitat acostumada a un producte d'un nivell inqüestionable, tant pel que fa a la despensa marina, segurament el seu estandard, com per les carns asturianes i un hort que, amb el pas de les temporades, ofereix un ventall espectauclar de possibilitats.

Això ha portat que el públic local, com passa en general a Astúries, estigui molt ben acostumat i sigui particularment exigent. Per això, el fet que El Café de Pandora estigui any rere any entre els seus preferits és senyal que aquí, en aquest local del carrer San Bernardo, en ple cor de la ciutat, passen coses especials.

El motiu no és un altre que una proposta honesta, basada en el producte local, tot i que combinada ocasionalment amb tècniques o elaboracions arribades d'altres latituds, i aquesta proximitat que atorga el pas dels anys. El restauratn és ja, per diverses generacions de veïns, una presencial habitual, un d'aquells llocs quotidians en els quals sentir-se com a casa i ens els quals celebrar ocasions especials o, simplement, desconnectar sabent que s'estan posant en bones mans.

Això és el que ofereix El Café de Pandora, un espai familiar i proper, un restaurant que, durant aquest gairebé quart de segle, ha crescut, ha evolucionat, però ha estat capaç de mantenir la seva essència en el procés. Podrien haver canviat de nom, podrien haver reformat l'interior per deixar enrere aqeust origen de cafeteria, però això ja és part de la seva identitat i els Villa Pérez, els propietaris, en són conscients, així que ho preserven amb orgull.

El local és, de fet, una forma de llegir el creixement del negoci familiar des d'aquella cafeteria dels anys 90 que van obrir Cristina Pérez i Alberto Villa, aquell espai que poc a poc va anar guanyant clientela habitual i enriquint la seva carta fins el que, amb la incorporació d'Alejandro, el fill de la parella, és avui: un imprescindible de la ciutat.

Perquè si Alberto i Cristina aporten solidesa, l'ofici que atorguen els anys, Alejandro és la innovació, les noves propostes que porten la cuina un pas més enllà. I és en aquest procés en el qual el restaurant troba allò que el defineix avui dia.

Alberto porta la sala amb facilitat, amb aquesta amabilitat professional de qui coneix tots els ets i uts de la professió i porta el tracte al client a la sang. Cristina ha anat cedint responsabilitats a Alejandro, que va passar per l'escola d'hosteleria de Pravia i per cuines com la del Real Balneario de Salinas abans d'incorporar-se al negoci.

Junts han aconseguir que El Café de Pandora sigui una presència constant en el podi dels concursos de tapes locals, en els quals s'ha treballat una fama merescuda, però, sobretot, han aconseguit que a la seva carta convisquin plats de tall tradicional amb alguns altres d'enfocament més actual, dotant-la d'un caràcter únic.

Això, al mateix temps, funciona com element d'atracció per a diferents generacions d'avilesins i visitants. La clientela de sempre, la que els coneix des dels seus orígens, arriba atreta per propostes com el seu arròs amb pitu de Piniella, les cocotxes de bacallà al pil-pil, els callos guisats amb xoriço i pernil o les seves galtes ibèriques. 

Al mateix temps, qui busca alguna cosa més propera a les tendències i una nova clientela, més jove, explora propostes com el fals risotto cremós de trufa blanca, les navalles al Josper amb pil-pil de yuzu i Pedro Ximénez, el tàrtar de tonyina vermella macerat en dolç de sèsam amb ou trufat o l'arròs blanc cremós amb formatge Gamoneu i calamars en la seva tinta. 

Dos universos que conviuen sense friccions, ja que tots dos surten de les mateixes mans i els dos es basen en una aposta irrenunciable pel producte. Tradició i modernitat coexisteixen en una carta que es nega, al mateix temps, a separar aquestes dos vessants i explora tot l'espai intermig amb encert en plats d'arrel clàssica però que, a través de les seves picades d'ullet o subtils innovacions tècniques, s'actualitzen en la mesura justa.

Musclos gallecs fumats al carbó, steak tartar de filet i llom alt amb mostassa ataronjada, espatlla de lletó segovià cuinada a baixa temperatura i acabada al forn de carbó o arròs amb salsa verda i cocotxes de bacallà són bons exemples d'aquesta línia de plats actuals, però d'arrel atemporal.

I, juntament amb ells, encara, una línia de cuina més propera a les tapes, a aquella essència de la cafeteria. Clàssics informals que s'il·lustren i es posen al dia per ser proposats d'una manera nova: la torrada d'anxova es proposa, aquí, amb guacamole i formatge parmesà, els fregits de pixín (rap) s'acompanyen amb trufa negra de temporada, l'ensalada russa se serveix coronada amb porcions generoses de llamàntol rostit al carbó i les croquetes de pernil, una de les seves especialitats més populars, es mantenen en la línia més clàssica.

Tot això combinat en dos ambients. L'interior, la cafeteria original que, amb el pas dels anys, ha anat guanyant en comfort; darrere, una terrassa molt buscada duratn l'estiu per gaudir dels menjars a la fresca, amb tota la tranquil·litat d'aquests patis posteriors, invisibles des del carrer, en els quals deixar passar les hores.

Amb aquests detalls El Café de Pandora ha aconseguit quallar un espai amb personalitat, amb aquell caràcter acollidor de les cases amb la gràcia que atorguen els anys; un espai que combina el respecte al producte amb dosi d'innovació. Un lloc en el qual conviuen els clàssics amb les noves tendències d'una forma encertada que el converteix en un atractiu per a diferents públics. 

El Café de Pandora és ja un clàssic de la ciutat, però un clàssic en plena vigència. Un espai buscat pels locals i visitants que ha aconseguit fer-se un nom a força de constància i que ha sabut donar el difícil pas del canvi generacional d'una forma natural, sense altibaixos, per encarar una nova joventut.