L’Informal, la taqueria sofisticada que està de moda a Palma de Mallorca

 “No som un restaurant mexicà, som una taqueria, una taqueria diferent”, m’explica Christian, el xef i soci de L’Informal res més entrar al restaurant que regenta amb el Sergio. 

Crida l’atenció l’estil del local, oposat al que puguis esperar de qualsevol restaurant mexicà de colors i estridències oaxaquenyes. “El logo que veus a la porta són els elements d’una pastadora de pa en la seva expressió més minimalists”, em diu en Sergio mentre m’ensenya que ho porta tatuat al braç. És un espai neutre, un llenç amb notes de fusta, blanc i ciment polit. Podria viure allí. 

Ja entenc. Sergio, interiorista de professió, va dissenyar un llenç en blanc perquè el color el posessin els plats i el carisma dels que treballaven a la sala. Plantes, sostre industrial i punts de llum. “Volia que recordés quelcom orgànic, de mercat, al producte”. Em recolzo a la taula i continua xerrant amb ell mentre observo embadalida tots els detalls de l’espai. Una barra que fa cantonada on seure’s a prendre unes margarides “mentre tens la sensació d’estar assegut a la porta del foodtruck”, m’apunta en Sergio. El disseny de la cuina fins a la sala és de xapa galvanitzada, tot simulant les camionetes de menjar a Mèxic. No hi ha detall que se’ls hagi escapat als propietaris d’aquest restaurant que, després del seu primer any d’existència, ja és tendència entre els palmesans. 

Mentre ens porten la torrada de tonyina (un dels bestseller) penso que aquesta és una taqueria sofisticada. Una taqueria que ha viatjat per Amèrica i ha arribat a Espanya. Assaborejo aquestes influències en el menjar, en l’espai i en l’ambient. Hi ha públic de totes les edats, locals i estrangers. “Ens encanta quan tenim públic gran i somriuen al tastar determinats sabors, els ensenyem que s’ha de menjar amb les mans i alguns es resignen divertits per l’educació”, m’explica en Sergio rient.

Arriba la torrada de tonyina i se’m fa la boca aigua només per l’aspecte. Sucosa, cruixent, irresistible. “Hi ha persones que se la demanen al principi i al final de la nit. N’hi ha d’altres que ens amenacen amb no tornar si la traiem de la carta”, bromeja en Christian. Em regalimo amb un gust cítric i fumat. Entenc les amenaces. 

La música m’encanta i els totopos casolans, també. Vénen acompanyats de guacamole, pico de gallo i salsa verda, tot servit damunt d’un plat de ceràmica d’artesans mallorquins. Cada peça és única i diferent. Sobre una d’aquestes ens serveixen un plat per verycheeselovers com jo. Són uns nachos en plan random: per una banda els totopos i les salses, per una altra el formatge fos amb carn, mole, gingebre i, entre alguna altra cosa més, coriandre. Cada vegada que submergeixo la forquilla al formatge trobo un nou gust. El xili amb carn em balla a la boca, em recorda a la meva mare, a guisat, suposo. El formatge s’estira fins a l’infinit: aquesta és una clara imatge del foodporn.  “Servits així sempre toca formatge i salsa”, diu Christian orgullós. I es queda recolzat a la cadira per explicar-nos la tècnica infal·lible per menjar tacos: “el plat a prop, la cara a 45 graus i un bon mos. Està prohibit fer servir els coberts, ho vaig a pintar amb un grafiti a la paret”, torna a riure. 

Li fem cas i d’aquesta manera ens portem a la boca el taco Baja California i el de Cochinita Pibil. La massa és lleugera, li poso un toc de salsa agra i sento que toco el cel. Abans de les postres, amb la taula plena de restes, i el cul de dues cerveses, gaudim de tastar la torrada Aguachile de Sinaloa, que ve amb reig marinat en cítrics i mojo verd. Al final del primer mos em proporciona una punxada suau al paladar. És àcida, em trastoca molt positivament i al·lucino. 

Encara que en aquests moments de l’espectacle i amb els plats que hem tastat ja és més que suficient, sempre es pot acabar amb un toc dolç. Arriba a la taula una paleta de fruita de la passió i roques de xocolata. Una presentació tan visual que fa pena desfer-la. 

“Aquí el que volem és que les persones siguin felices”, em va dir en Christian a l’entrada. T’aplaudeixo perquè ho has aconseguit amb mi. Me’n torno més contenta que un gínjol… però, us llanço una proposta: us atreviu amb un taco dolç? Tornaré per saber si em doneu una resposta definitiva. Mentrestant, ándale, ándale!