El Jardín de La Máquina, cuina confortable en una casa de camp

El grup La Máquina no para de crèixer. Són ja quinze els restaurants que gestionen en l'actualitat a Madrid. L'últim aquest El Jardín de La Máquina, situat a El Plantío, a la sortida nord-oest de la capital. Un espai molt especial, en una casa de camp envoltada per un gran jardí, que suposa un pas més en l'imperi gastronòmic que fa servir la família Teixidor en poc més de tres dècades.

Corria 1982 quan Carlos Tejedor, després d'una llarga experiència en el sector de l'hostaleria i la distribució, obria a Madrid el seu primer restaurant, anomenat La Máquina, molt centrat en la cuina asturiana doncs és natural d'Oviedo. A aquesta casa mare es van anar afegint més tard Casa Nemesio, Puerta 57, La Esquina del Bernabéu, La Cantina, El Patrón, La Máquina de la Moraleja i la de Chamberí, La Casa de Quirós o Casa Narcisa fins a sumar quinze establiments si incloem l'últim, aquest Jardín que va obrir les portes al passat mes de setembre.

Tots ells han tingut sempre un gran èxit de clientela, i el nouvingut no n'és una excepció ja que malgrat la seva gran grandària registra plens diaris, que en els caps de setmana es converteixen gairebé en veritables aglomeracions ja que donen de menjar fins a 250 persones. Res estrany si tenim en compte les tres claus en què se sustenta la filosofia de tots els restaurants del grup: producte de primera qualitat, bona part del qual compren directament a les llotges de tot Espanya; cuina molt tradicional, basada en elaboracions senzilles i en la recuperació de guisats i altres plats populars; i en tercer lloc, una especial cura en el tracte als clients.

El grup La Máquina ha fet una gran inversió en aquest enorme espai situat a la vora de la carretera de La Corunya i de la M-40, encara en el terme municipal de Madrid però llindant amb el de Pozuelo. L'edifici, completament reformat, va albergar durant molts anys a un clàssic de la zona, La Leyenda. Després d'una profunda transformació ha quedat molt bé, amb un aire rústic però actual, sense estridències, dividit en diferents zones, des de la gran barra central fins a la terrassa situada als jardins, al voltant d'un llac, que funcionarà així que arribi el bon temps , passant per diversos menjadors interiors separats entre si.

L'entorn d'aquest Jardín és molt diferent dels altres restaurants del grup, però no així la carta, molt similar en tots. Es manté per tant la línia absolutament tradicional i sense sorpreses, amb el producte per bandera i bona mà en els diferents guisats. Cuina confortable que satisfà a tothom. Mai falta la cullera, començant per una fabada que testifica l'origen del fundador i seguint per un complet cuit que s'ofereix tots els dijous o les verdinas amb llamàntol que inclouen els dilluns.

I tampoc falta una mica de marisc, des bones gambes blanques a la planxa o millor encara bullides i servides temperades, fins a les vermelles procedents de la llotja de Xàbia o uns escamarlans d'Illa Cristina. Sobre la base de bons proveïdors, la qualitat rarament defrauda. Vam provar les tellerines, que també arriben d'Illa Cristina i que es fan a la planxa amb oli d'oliva verge extra. No són molt grans, però estan ben netes de sorra i amb molt sabor.

Aquest apartat d'entrades és probablement el millor de la casa. Començant per aquesta amanida russa que s'ha convertit en sant i senya del grup La Màquina i que és una de les millors que es poden menjar a Madrid. Molt bones les patates braves fullades, presentades en forma de "estics" i amb una potent salsa. Una de les poques novetats que trobem a la carta d'aquest Jardín són uns ous de polleta de corral, fregits i acompanyats amb samfaina i patates fregides a daus. Per sucar-hi molt de pa.

Dels guisats tradicionals estan francament bones, ben sucoses, les mandonguilles, que es fan amb carn de vedella i de porc ibèric en una salsa espanyola. Com a guarnició, arròs blanc per amarar en aquesta salsa. Ens deceben, per contra, les cebes farcides de bonítol, una preparació molt popular a Astúries. Les peces són massa grans i per tant complicades de menjar, però el pitjor és que arriben poc guisades i per tant alguna cosa dures. No ens agrada gens tampoc en aquest plat aquest absurd cordó de balsàmic, impropi d'un restaurant d'aquesta categoria.

Hi ha sempre una bona oferta de peixos de qualitat: lluç, llenguado, rèmol, pixín (rap) ... gairebé sempre a la planxa o la brasa. No obstant això aquesta vegada vam optar per la carn, un entrecot de vaca de devesa. Una peça molt tendra i amb bona presència, però un tant curta de sabor. En taules grans és una bona opció el "rib eye", un centre de costella de vaca d'entre sis i nou anys amb el que mengen bé a tres persones.

Les postres, totes casolanes, alternen entre el popular i el clàssic. Les millors opcions són les que responen a l'origen asturià dels Tejedor, començant per un arròs amb llet recremat bastant aconseguit i seguint per una agradable compota de poma caramel·litzada amb gelat de vainilla. El celler, tan tradicional com la cuina, s'adapta bé al tipus de clientela que té el restaurant. Malgrat uns preus força elevats, la satisfacció està garantida en aquest El Jardín de La Máquina.