La Fundación Alícia es un centro pionero en el mundo que trabaja para que comamos mejor. Gastronosfera entrevista a su director, Toni Massanés.
/ Fundació alicia
Va, que és estiu, fem amanides. Toca menjar tomàquets amb oli verge gustós i quatre olives d’Aragó. També amb formatge feta o un altre del nostre gust, i orenga o alfàbrega de fulla grossa, o una mica de farigola acabada de collir... i un punt de pebre negre mòlt.
La Asociación Española de Enfermos de Glucogenosis y la Fundación Alícia han colaborado para proveer a las familias de afectados por esta enfermedad un amplio arsenal de recetas especialmente pensadas para adecuarse a sus necesidades dietéticas específicas.
La primera vegada que visites el complex del Món Sant Benet et sembla que fins ara t’has estat perdent alguna cosa. Com és que ningú te n’havia parlat? Aquesta gent del Món ha fet una feinada en aquest racó del Bages, i ara tenen una completíssima oferta cultural, gastronòmica i de lleure.
El Perú va regalar al món la patata. La crisi fa que avui encara en mengem més perquè ho té tot. Barata, soferta, fàcil de cuinar, agraïda de combinar, disposada a acompanyar qualsevol vianda… Coneixeu algú a qui no li agradi? Demaneu a l’Europa septentrional i humida (avui rica, d’acord, potser fins i tot una mica arrogant des del benestar garantit per haver tingut el cap més fred) què haurien menjat durant tants anys sense el preciós tubercle.
Mariano Gonzalvo va formar part d’aquell mític col·lectiu de Joves Amants de la Cuina que, fa més de vint anys, ja va reivindicar la creativitat gastronòmica a Catalunya, i inclús va explorar el diàleg amb altres disciplines estètiques.
Però pel que la majoria de la gent coneix el Mariano és pel seguit de cursos en què va ser professor en cap de l’Escola Hofmann, on va formar molts dels que avui protagonitzen la nostra excel·lent restauració pública, fins que va decidir reinventar la seva vida sense renunciar a la seva passió culinària.
Quan encara no ens havíem allunyat d’on es fan les coses, el seu cicle condicionava la nostra manera de viure.
Feu l’experiment amb algú de confiança, no fos cas que us guanyéssiu un bolet. Mentre hi parleu de qualsevol cosa, acosteu-vos-hi a poc a poc. Arribarà un moment que la situació es tornarà incòmoda i el vostre interlocutor s’apartarà ni que sigui inconscientment. Aquesta distància d’intimitat representa l’escut protector que ens garanteix un àmbit immediat lliure d’interferències. Només el traspassem en situacions concretes –per saludar, celebrar, consolar…– o entre persones estimades, que per això acostumem a anomenar properes.
La intimitat no és només individual.
Un fet tan habitual com sortir a dinar fora no ha de convertir-se en una odissea per una persona que pateix celiaquia (intolerància crònica al gluten).
Segurament podria parlar-los de l’oliva farcida –una proposta gastronòmica tan arriscada com exitosa que, segons diuen, van inventar a Alcoi- però, quan estem fent sessions d’ideació amb els companys de feina, acostumo a explicar la potència definitiva d’una bona idea posant l’exemple de la fletxa que va encendre el peveter de l’Estadi Lluís Companys el 25 de juliol de 1992.
Clara, simple, econòmica, tecnològicament senzilla, atemporal, àgil, espectacular i emocionalment tan intensa que, emmarcada en la cerimònia inaugural més creativa de la història olímpica
Es veu que, amb la mateixa càrrega calòrica, la proteïna ens atipa més que els hidrats de carboni. No sé si és per això o per la culpabilització del gluten, que tot i ser fatal per als celíacs és bo per a la majoria. El fet és que darrerament mengem menys pa. Fins s’ha posat de moda una dieta paleolítica.
Ciutadans, no oblidem que en la revolució cerealística hi ha l’origen de la nostra civilització.