Albertina és una de les últimes novetats a Madrid. Un establiment de cuidada decoració amb una carta en què es combinen guisats i altres elaboracions clàssiques amb propostes de moda.
/ De mercat
La Atrevida és un restaurant que sorgeix de la col·laboració entre un dels millors cuiners que exerceixen a Madrid, Óscar Velasco, amb dues estrelles Michelin a Santceloni, i l'empresario Vicente Lorente, cap visible del grup La Colección de Gastronomía del qual el xef segovià n'és soci i director gastronòmic.
Amb aquest són ja sis els restaurants que David Lecanda té oberts a Madrid. Lecanda, un basc assentat a la capital des de fa dues dècades, va obrir primer El Pimiento Verde, un rostidor a l'estil guipuscoà que ara ja compta amb quatre establiments funcionant amb gran èxit.
Habitualment no és fàcil menjar bé, o almenys raonablement bé, en els museus. El Centre d'Art Reina Sofía de Madrid ha fet un esforç per trencar aquesta tradició tot incorporant dos espais gastronòmics on el nivell de cuina és bastant satisfactori.
Els bars i restaurants més interessants acostumen a ser aquells que constitueixen una prolongació de les aficions o de la personalitat de qui els regenta, llocs amb ànima on un acudeix pràcticament amb la mateixa sensació de benvinguda que percebria d'anar a casa. En aquest sentit, tot són bons auguris quan es travessa el llindar de Ko-Tarro, bar restaurant regentat a Vitòria-Gasteiz per Juan Carlos Antolín, després satisfer durant 21 anys a la clientela de La Posada del Duende.
David i Xavier Andreu proposen una cuina saborosa, que consisteix en afegir valor a ingredients de proximitat. Plats tradicionals amb pinzellades de creativitat i alguna tècnica d'alta cuina a Igualada.
Sens dubte, els que coneguin el restaurant Santa Gula de Barcelona confiaran a cegues en la qualitat del seu germà petit: Can Gula. Situat al recinte Mercantic de Sant Cugat del Vallès, un espai de referència per als amants de les antiguitats i dels objectes vintage, el restaurant va obrir el passat mes de febrer i ofereix una cuina informal i honesta, on prima per sobre de tot el producte de màxima qual
Pepa Muñoz es defineix a si mateixa com a cuinera "autodidacta". Després de treballar amb la seva mare, Aurora Muñoz, primer a la Casa de Córdoba i més tard a El Quenco del carrer Alberto Alcocer, que més de 30 anys després de la seva obertura segueix sent un referent de la cuina andalusa a Madrid, Pepa va decidir independitzar-se i obrir el seu propi restaurant.
A Moix Wine& Gastrobar el producte és el protagonista d’uns plats honestos, creatius i d’avantguarda.
Dávalos és un cuiner que assegura que per exercir aquesta professió prima molt la vocació, ja que "és un ofici molt sacrificat que té coses molt bones però implica moltíssim esforç."
Carlos s'autodefineix com algú a qui sempre li ha agradat menjar i valorar les bons àpats, el que li ha permès apropar-se a aquesta professió i desitjar aprendre i reinventar-se constantment.
Enric Granados és, potser, un dels carrers amb més chic de Barcelona. Amb les seves galeries d'art, les seves botigues de disseny i la seva cada vegada més gran i selecta oferta gastronòmica, es tracta d'una gran elecció per ubicar aquesta gastrotaverna. TinGana va obrir les seves portes la primavera passada amb la intenció de servir tapes creatives i plats per compartir en un ambient únic, divertit.
Obert fa un parell de mesos, aquesta casa pertany al grup de restaurants que aposten per la decoració i per l'ambient però sense descuidar en cap moment el nivell de la seva cuina.
El Lago és un dels quatre restaurants amb estrella Michelin de Marbella al costat de Dani García, que té dos, i a Skina i Messina, tots dos amb un. La seva terrassa, sobre el gran llac del camp de golf que circumda el restaurant, és la més bonica i tranquil·la de Marbella.
Resulta curiós com aquest restaurant, que acaba de rebre la seva primera estrella Michelin, va passar desapercebut durant gairebé una dècada sense que Marbella, gastrònoms ni crítics li prestéssim cap atenció. Tot d'una, fa tres temporades, va començar a parlar-se d'ell i es va convertir en una de les referències gastronòmiques per als estiuejants habituals de Marbella.
Al centre de Tarragona, ben a prop de la Catedral i el Pla de la Seu, en un carrer per a vianants de fàcil accés des del carrer Major, està situat el Restaurant Arcs, en un edifici històric que data del 1350 i encara conserva vuit arcades gòtiques en perfecte estat. Al seu moment va ser una casa de pagès on es comerciava amb gel, gràcies a un pou de neu que encara existeix i que va originar l’antic nom d’aquesta via, el carrer de la neu vella.
Fa cinquanta anys, Serafín López obria al carrer de la Ballesta de Madrid una modesta casa de menjars. Com estava situada just davant de La Gran Tasca, un establiment molt popular per aquella època, la va anomenar La Tasquita de Enfrente. Durant més de tres dècades va oferir una cuina molt tradicional, amb plats d'èxit com l'ensaladilla russa o les patates braves.
Restaurants "acollidors" hi ha molts. Solen ser locals de petites dimensions, còmodes, tranquils i amb una ambientació agradable. Restaurants en els quals l'adjectiu "acollidor" adquireixi molts més significats no n'hi ha tants i haver conegut un d'ells es converteix en una autèntica troballa. És el cas del Santa Gula, un bistro situat al barri de Gràcia de Barcelona que ofereix cuina de mercat amb tocs internacionals.
Els orígens d'aquest restaurant, avui convertit en un dels locals de referència pel que fa al bon menjar a la zona de Sant Gervasi, es remunten a 1969. En aquell any Manuel Varela, natural de la província d’Ourense, curiosament l'única de les províncies gallegues que no té mar, inaugura al costat de la seva esposa Mayte Gago el Restaurant Marisquería la Xarxa que, uns anys més tard, es va traslladar a l'actual emplaçament de Casa Varela.
Les ciutats sempre amaguen secrets. Est és el cas de la plaça Sant Felip Neri, a poques passes de la Catedral de Barcelona, que acull l'Hotel Neri. Es tracta de l'únic Relais & Châteaux de Barcelona, un lloc sofisticat on ofereixen, per al nostre paladar, llepolies sense parangó.
L'expressió "Hic Napoleon I imperator habitavit anno MDCCCVIII" (Aquí va residir l'Emperador Napoleó l'any 1808) i una figura del militar francès en una de les finestres són els vestigis del passat que, juntament amb el nom, es mantenen a La Casa de Napoleón a Vitòria.
Arzábal respon al que a Madrid s'ha conegut des de sempre com a tasca ilustrada. Més moderna, posada al dia, però amb el cor d'aquests establiments tan populars a la capital espanyola. La fórmula d'aquesta casa no és nova.
"A comer, beber, bailar y gozar, que el mundo se va a acabar". Un missatge positiu, ple d’alegria de viure, presideix la carta del Kilo, a Barcelona. El restaurant sencer està ple de lemes optimistes, potser perquè ell mateix va néixer de les ganes dels seus propietaris, Clara Aracil i Manu Marín, de fer un gir cap a una vida que els satisfés més.
De proveïdor d'hortalisses i assessor televisiu, a restaurador. Floren Domezain ha obert a Madrid el seu propi restaurant, on les hortalisses són les protagonistes, al costat dels guisats de cullera.