Si només poguessis fer un mos a la gastronomia illenca, les 'papas' serien l'elecció definitiva. Van arribar d'Amèrica fa 400 anys i les seves varietats, úniques a Europa, són cada cop més apreciades pels grans cuiners.
/ Patates
Fa un temps ens vam entretenir en glosar algunes de les característiques i història de les patates. També sabem que com a guarnició són pràcticament imbatibles així que avui es tracta de situar-les al centre de la pista i cuinar perquè destaquin i llueixin merescudament ceptre i corona culinària. Reines per un dia!
El més freqüent, quan anem a qualsevol restaurant que ofereix molts plats de pasta dins la seva carta, és trobar entre ells alguns de gnocchi (nyoquis). Si bé és cert que existeix pasta amb una forma similar als autèntics nyoquis, com els gnocchi sardi (en la imatge inferior) o els gnochetti, de menor grandària, els veritables gnocchi són petites boles de patata bullida que es preparen de moltes formes diferents segons els costums de les diverses regions italianes.
El chuño (també anomenat tunta) és el resultat d'una deshidratació extrema i controlada d'un tipus de papes que es conreen a l'altiplà andí. Són un recurs alimentari (i gastronòmic) que pot durar segles, un exemple d'enginy humà i una joia poc coneguda a casa nostra.
Les patates tenen un camp d'energia gastronòmica particular. Jo les veig com una mena d'aliment jedi: molt humil i alhora tremendament poderoses. Pocs aliments han estat tan importants en el suport de les masses populars al llarg dels segles en què tristament l'estat natural del personal ha estat la guerra i la fam. A més estan pecaminosament bones. En els bastants-i-molts anys que he trigat a lluir cabells blancs i sacsons de més només he trobat una persona a la qual no li agradessin les patates.
“El bistec com el vol, amb patates o amb amanida?”. Quantes vegades ens deuen haver fet aquesta pregunta en demanar el dinar en un restaurant? I què hem pensat? “Buf, no em ve de gust ni una cosa ni l’altra… quina poca imaginació que tenen en aquesta casa”.