
La Serra de Mariola, un indret únic per les seves plantes aromàtiques

La Serra de Mariola, parc natural comprès a l'interior de les províncies d'Alacant i València, ha estat considerat des de sempre un enclavament important i d'estudi per botànics de tot el món tant per la diversitat com per la singularitat de les plantes aromàtiques i medicinals que hi creixen.
Les plantes aromàtiques s'han utilitzat des de temps immemorial amb fins gastronòmics i terapèutics, per a l'elaboració de begudes alcohòliques i en cosmètica. De fet, fa 5.000 anys aquestes plantes ja eren apreciades pel seu sabor i la seva aroma. Prova d'això és que en l'actualitat es conserven papirs de l'antiga cultura egípcia on es testifica el seu ús en pocions i bàlsams.
I és que l'altitud i la gran grandària de la seva extensió, banyada per l'aigua dels seus barrancs i fonts, propicien que en aquest punt orogràfic puguem trobar catalogades més de mil espècies diferents, moltes d'elles endèmiques de la Comunitat Valenciana i altres autòctones de la pròpia serra que no creixen en cap altre lloc.
Us alimentari
De totes elles, destacarem les que tenen un ús més estès en la cuina pel seu sabor, la seva versatilitat, color i aroma.
- Romaní: és molt comú perquè és un fantàstic condiment que ressalta el gust dels menjars, especialment el de les carns estofades oa la graella. Escampar unes fulles d'aquesta planta sobre una amanida variada li dóna un toc de sabor molt mediterrani. També és molt utilitzada per macerar olis donant com resultant uns matisos a romaní molt especials. Tot i que cal advertir sobre la prudència del seu ús ja que el seu sabor és bastant fort.
- Farigola: a la Serra de Mariola hi trobem una variant autòctona d'aquesta espècie anomenada "timó reial". És una herba amb un gran poder aromàtic per emprar en cuina. És molt adequada per afegir-la als plats de llegums amb la finalitat de fer-los menys flatulents. S'utilitza també com a condiment en la fabricació artesanal de formatges.
- Pebrella: de la família de la farigola, encara que amb un sabor molt més intens, és autòctona de la Comunitat Valenciana i creix, principalment, a la Serra de Mariola. La part que s'utilitza és la fulla, tant fresca com seca. És perfecta per condimentar gaspatxos, salses de tomàquet, carns de caça, arrossos, adobs i amaniments d'olives dotant a tots ells d'un bon gust de muntanya. Si aquest es vol accentuar, és convenient sofregir-prèviament en l'oli d'oliva que es vagi a emprar en el sofregit.
- Menta piperita: molt usada a la cuina pel seu sabor fresc i gairebé salvatge. Se sap que des de l'època dels romans era emprada per als plats amb verdures i carns tot i que actualment el seu ús culinari s'ha estès a les postres. Pot consumir-se tant freda com calenta i la seva ocupació és ben conegut en menjars àrabs tipus tabbulé o salsa de cogombre.
- Sàlvia: no és molt freqüent cuinar amb ella a Espanya encara que es va incorporant a poc a poc. Sí que es fa servir en la gastronomia d'altres països com la italiana o francesa dotant els plats d'un sabor i aroma únic. És ideal per adobar o condimentar la carn de porc i per combinar amb tomàquets, carbassons o albergínies. A més, es pot afegir a les cremes de verdures. Una bona manera de començar a familiaritzar-se amb ella és usar-la per aromatitzar oli o mantega.
Totes aquestes es prenen també com a infusió per les seves múltiples efectes drenants, digestius i pel seu sabor natural. Se sumen a aquest ús altres plantes que creixen en aquesta mateixa zona tan característiques com la cua de gat, el fonoll, la marialluïsa, l'espígol o el te de roca entre d'altres.
Però si es volen provar totes aquestes alhora ha una opció molt tradicional i típica dels pobles que envolten la Serra de Mariola: l'herbero. Un licor de fabricació artesana i casolana que s'elabora barrejant les herbes aromàtiques expressament seleccionades i macerades en una barreja d'anís.