‘Clean labelling’: què és i com ho hem d’interpretar
Ets al passadís del teu supermercat habitual. Tens pressa, vols fer la compra per a tota la setmana i vols portar menjar de debò a casa. Gires un envàs cridaner, esperant confirmar que estàs fent una bona tria, i xoques contra un mur: un bloc de text minúscul ple de codis indesxifrables. Lletres E seguides de números, compostos que requereixen un diccionari de química i conservants impossibles de pronunciar. Durant anys, els compradors van assumir que aquesta complexitat tècnica era el peatge inevitable de la vida moderna. La idea generalitzada era que, per tal que un pa fos tou durant uns quants dies o una salsa tingués un bon color, que hi hagués un laboratori pel mig era estrictament necessària.
Amb tot, aquell desconcert ha tocat sostre. La frustració dels clients en sentir que se’ls amaga informació i que no saben què aporta aquell producte exactament ha provocat una reacció contundent al mercat: el moviment del clean labelling o etiqueta neta. Aquest corrent es converteix en una exigència per transformar d’arrel l’etiquetatge alimentari. La premissa de la qual parteix el consumidor és bàsica: busca una llista d’ingredients curta, reconeixible i comprensible per a tothom.
El final de l’alquímia industrial?
Aplicar la filosofia de l’etiqueta neta suposa un repte majúscul per als fabricants i un canvi radical en l’oferta. L’objectiu principal és que l’article sembli elaborat amb matèries primeres que qualsevol podria tenir al rebost. Per tal d’assolir aquesta fita, la indústria es veu obligada a fer una retallada dràstica d’additius alimentaris artificials. Això significa dir adeu als colorants sintètics que només busquen fer el producte més fotogènic, als emulgents estranys que allarguen la caducitat de manera antinatural i als texturitzants innecessaris.
Com podem sobreviure al miratge de l’envàs
Però la transició cap a una alimentació transparent comporta dificultats. Està plena de trampes que juguen amb la percepció dels clients. Per això és vital dominar la lectura d’etiquetes. Sovint, la part frontal del paquet és un espai perfecte per a les estratègies més agressives de màrqueting nutricional. Dissenys que simulen paper d’estrassa, colors càlids que evoquen la natura, tipografies que semblen escrites a mà i segells gegants que diuen a crits recepta tradicional, artesà o 100% origen vegetal.
La majoria de vegades, aquest frontal és un miratge dissenyat exclusivament per vendre més. La veritat sense filtres sempre espera a la part del darrere, en aquella lletra petita on la llei obliga a ordenar els components de més a menys quantitat present en la recepta. Una etiqueta veritablement neta va directa al gra: no amaga percentatges, no amaga sorpreses desagradables i no necessita camuflar matèries primeres. Aprendre a ignorar les promeses publicitàries de l’envàs i centrar-se exclusivament en la composició del darrere és el pas definitiu que estan fent els consumidors per agafar les regnes de la seva dieta.
El laberint normatiu
El gran obstacle del clean labelling és la seva ambigüitat actual. Davant del rigor dels segells ecològics, l’absència d’una regulació oficial que defineixi quins paràmetres ha de complir un producte per considerar-se net deixa el concepte a mercè de l’ètica de cada fabricant.
Aquest buit legal és un escenari massa temptador per a algunes marques, que l’aprofiten per maquillar les seves receptes sense millorar-ne realment la qualitat nutricional. Per exemple, poden netejar visualment l’etiqueta eliminant els temuts números E i substituir-los per extractes vegetals altament processats que sonen molt més amables. Canviar un conservant sintètic per extracte de romaní o suc d’api en pols calma consciències, però moltes vegades el nivell de processament industrial que hi ha darrere d’aquest ingredient continua sent exactament el mateix. És el que al sector ja es coneix com a clean washing.
A més, hi ha una màxima que convé gravar a foc en la memòria abans d’anar a comprar: que una llista sigui breu i intel·ligible no fa que l’aliment sigui automàticament saludable. Un producte de brioixeria industrial pot prescindir de conservants, lluir amb orgull una llista de només quatre ingredients i continuar sent una opció pèssima si aquests ingredients són sucre blanc, farina hiperrefinada, greixos de mala qualitat i sal. Net és sinònim de clar, però no s’ha de confondre mai amb sa. Una etiqueta honesta diu la veritat, fins i tot quan aquesta veritat revela que el producte és un ultraprocessat de manual.
El poder de la decisió
El comprador actual ha decidit que l’opacitat tecnològica ha deixat de ser una excusa vàlida. Hi ha una exigència real per saber què s’està comprant, d’on ve, quin impacte té en l’organisme i per què es paga un preu determinat. Aquesta pressió constant i diària en les decisions de compra és el que obliga les marques a sortir de la zona de confort, a reformular els seus catàlegs i a entendre que el millor ingredient que poden afegir a qualsevol recepta és l’honestedat.
/ Relacionats.
/ Trending.
