Menjar del Caucas: plats i pans imprescindibles
Al Caucas, la cuina no s’entén sense història, paisatge i caràcter. Entre el mar Negre i el Caspi, travessada per muntanyes abruptes i rutes comercials mil·lenàries, la gastronomia caucàsica és un punt de trobada entre l’Orient Mitjà, l’Àsia Central i l’Europa de l’Est. Però... un segon. Abans d’endinsar-nos en la seva gastronomia, tradicions i receptes, hem de saber bé de quins països parlem quan parlem de menjar del Caucas. Sí, és cert que tothom diu que és una cuina intensa però equilibrada, que la seva gent és profundament hospitalària i que les receptes estan molt marcades per l’ús generós de masses, guisats llargs i una elegància sorprenent en l’ús d’espècies —ben diferents de les magribines i mediterrànies que tenim tan a l’abast—. Però quines nacions el componen?
Els països principals del Caucas, una regió muntanyosa entre mars, són Armènia, l’Azerbaidjan i Geòrgia. Per això —resumint la història d’aquests tres països compresos entre la immensa Rússia i Turquia— no és estrany dir que, en part, el menjar del Caucas no vol enlluernar amb artificis, sinó reconfortar. És una cuina de taules llargues, plats al centre i pans que serveixen tant per menjar com per compartir la conversa. Armènia, Geòrgia i l’Azerbaidjan comparteixen una base comuna, però cada regió ha desenvolupat una identitat pròpia reconeixible a la primera mossegada.
Pans, masses i la importància del forn
Al cor del menjar del Caucas hi ha el pa. El pa tendur / tonir, que es cou en forns de fang excavats a terra, és un dels grans pilars d’aquesta cuina. Cruixent per fora i tendre per dins, ho acompanya absolutament tot: carn, estofat, iogurt i salses especiades. No és un simple acompanyament, sinó una eina culinària més.
Geòrgia porta aquesta relació amb la massa a la màxima expressió amb el khachapuri, un pa farcit de formatge fos que canvia de forma i recepta segons la regió. N’hi ha des de versions tancades fins a la variant icònica, amb forma de barca. coronada amb rovell d’ou, i és que el khachapuri és molt més que comfort food: és identitat nacional i un símbol d’hospitalitat.
Carn, foc i guisats que demanen temps
El foc té un paper protagonista en el menjar del Caucas. El shashlik / kebab, present en tot el territori, representa la tradició de carn marinada i rostida lentament, gairebé sempre acompanyada de ceba crua, herbes fresques i pa acabat de fer. Aquí, el kebab no és fast food: és ritual, paciència i respecte pel producte.
Amb la brasa hi conviuen els estofats especiats, guisats profunds i aromàtics que es cuinen a foc lent i concentren capes de sabor. Hi trobem combinacions tan característiques com la de magrana i nou, una dupla que aporta acidesa, greix i complexitat, molt habitual en la cuina georgiana i armènia.
Raviolis, salses i equilibri de sabors
Si hi ha un plat que resumeix la filosofia del menjar del Caucas, és el khinkali. Aquestes grans empanades farcides de carn especiada i brou exigeixen tècnica i respecte per la tradició: es mengen amb les mans, primer es mosseguen per xuclar-ne el brou i després s’ataca el farciment. És un plat que obliga a menjar a poc a poc, a parar atenció.
L’ús de salses és clau, en aquesta gastronomia, i n’hi ha poques de tan identitàries com l’adjika, una pasta intensa de pebrot, all i espècies que acompanya la carn, el pa i les verdures. Lluny de tapar sabors, els potencia. Tot s’equilibra amb herbes fresques abundants, que aporten frescor i lleugeresa a una cuina rica i contundent.
Lactis, ferments i vins ancestrals
Sovint, el contrast arriba amb el iogurt / mtzk, utilitzat com a salsa, acompanyament o base de plats freds. La seva acidesa neteja el paladar i equilibra greixos i espècies, demostrant un domini molt fi del contrast gustatiu.
I, per elevar el menjar del Caucas a una altra dimensió cultural, tenim els vins georgians. Elaborats en àmfores enterrades (qvevri) des de fa més de vuit mil anys, formen part inseparable de la taula i del relat gastronòmic de la regió, de manera que menjar i beure no són actes separats, sinó una mateixa experiència compartida.
Una cuina de territori i memòria
El menjar del Caucas no respon a modes ni tendències passatgeres. És una cuina que ha resistit imperis, fronteres canviants i diàspores, i ha mantingut intacta la seva essència: producte, temps i comunitat. En un moment en què la gastronomia global mira cada cop més cap a les arrels, el Caucas apareix no com una novetat, sinó com una lliçó apresa fa segles —oblidada o silenciada, potser, per la timidesa de la seva gent.
La inestabilitat política i econòmica sembrada en zones com Armènia, després de la Primera Guerra Mundial, va generar una sèrie de conflictes, com ara la guerra amb Turquia i la invasió soviètica, dels quals un país i els seus ciutadans no es recuperen. Morts, destrucció de propietats i una infinitat de refugiats que fugien va deixar un panorama desolador al país veí de Rússia.
Per aquest motiu, molts habitants del Caucas van decidir iniciar una nova vida al gran estat comunista que el 1984 els feia ombra. Però la caiguda del règim, el 1990, els va deixar en una situació econòmica inestable. L’obertura de les fronteres del que havia estat la Unió Soviètica i la inversió immobiliària que vivia el nostre país va gestar un punt de mira d’immigració des del Caucas a Espanya.
Per això, al meu parer, és pràcticament necessari donar a conèixer la cultura i la gastronomia de tants germans i germanes que avui viuen a casa nostra i enyoren la seva. Una cuina que no necessita reinventar-se perquè no va deixar mai de ser autèntica. Creieu-me, agafeu un bon khachapuri i entendreu del que parlo.