Storytelling gastronòmic: plats que expliquen històries
Hi va haver un temps en què un restaurant es definia per la qualitat de la matèria primera i l’habilitat del xef. Amb tot, en el saturat panorama gastronòmic actual, l’excel·lència tècnica es dona per feta. El que distingeix un bon restaurant d’un d’inoblidable és la capacitat per emocionar, i l’eina més potent per aconseguir-ho és l’storytelling gastronòmic.
Ja no ens asseiem a taula només per fer-nos passar la gana; ens hi asseiem perquè ens expliquin alguna cosa. Des del bistrot que recupera receptes oblidades dels nostres avis fins al tres estrelles Michelin que ens porta de viatge a l’estratosfera. Com es construeix una història que es pugui mastegar?
L’origen de la intenció
Per entendre l’storytelling en la restauració, primer hem de mirar cap a la identitat de marca. Un restaurant sense història és com un llibre amb les pàgines en blanc. La narrativa és el fil conductor que dona sentit a la proposta. Mentre alguns xefs fonamenten la seva identitat en l’avantguarda radical, n’hi ha que aposten per la nostàlgia de la infància o abanderen la sostenibilitat. Aquesta filosofia ha d’impregnar cada decisió, des del logotip fins a l’últim petit four.
El guió: la narrativa del menú
Si el restaurant és el llibre, el menú de degustació esdevé l’índex de capítols. Els grans menús d’avui no són successions aleatòries de plats bons. Segueixen una estructura dramàtica: introducció, desenvolupament, clímax i desenllaç.
De la mateixa manera, se solen vertebrar al voltant de diferents viatges temàtics: el geogràfic, que recorre un paisatge físic des de la costa fins a la muntanya; l’històric, que transita cronològicament per l’evolució tècnica d’una cuina, i l’emocional, dissenyat per alternar sensacions com ara el confort, la sorpresa i l’eufòria. D’aquesta manera, el menú esdevé una progressió de sabors on l’ordre dels plats altera radicalment la percepció de l’experiència final.
L’escenari: vaixella, escenografia i territori
Per tal que el relat sigui versemblant, el context ha d’actuar en consonància. Sota la premissa de tornar a l’origen, l’storytelling actual ret homenatge al productor local i a la recuperació d’ingredients ancestrals.
Per part seva, la vaixella i l’escenografia es transformen en part activa del discurs, que es complementa amb els detalls ambientals: la il·luminació, la selecció musical –o el silenci deliberat– i la temperatura de la sala. L’harmonia és el fonament. Qualsevol dissonància entre el discurs i la realitat física trenca instantàniament la coherència del concepte.
Els narradors: el factor humà
Podem tenir la millor història i el millor escenari, però, perquè l’obra funcioni, necessitem professionals formats en comunicació. En la restauració, els membres de l’equip de sala són els narradors: han de ser capaços de transmetre la filosofia del xef sense resultar intrusius ni recitar un text memoritzat com un robot. És un equilibri difícil. Explicar massa pot avorrir i fer refredar el menjar, mentre que explicar poc pot deixar el comensal sense les claus per entendre què està menjant. El to de veu, el llenguatge corporal i la vestimenta han d’estar alineats amb la identitat del restaurant. Per exemple, si la cuina és canalla i de carrer, el servei no pot estar encotillat.
Sincronia i experiència immersiva
L’objectiu final de l’storytelling gastronòmic és aconseguir una immersió total de qui s’asseu a taula. Això s’aconsegueix amb la unitat sensorial: tots els canals han de rebre el mateix missatge. Si el plat ens explica una història sobre el fum i el foc, l’olfacte ha de percebre les brases fins i tot abans que el plat toqui la taula; el tacte de la vaixella potser hauria de ser rugós o càlid, i, visualment, els colors han de remetre a la cendra o la flama. Si falla un dels sentits, el cervell detecta la incongruència.
Hi ha restaurants d’avantguarda que ho estan portant a l’extrem, fent servir projeccions de videomapatge sobre la taula, realitat augmentada o reproducció de sons per acompanyar cada mossegada. Així i tot, la immersió més efectiva sol ser la més subtil: la que aconsegueix aturar el rellotge i anul·lar l’entorn, i concentrar tota l’atenció en l’experiència davant del plat.
El feedback del comensal
Cap història no està completa fins que s’escolta i s’interpreta. En l’era digital, el relat fins i tot va més enllà de l’hora de pagar el compte. La resposta del públic és l’epíleg de la narració.
De fet, les xarxes socials han permès que els usuaris es converteixin en cronistes. Quan un client comparteix una foto d’un plat i explica què va sentir degustant-lo, està amplificant l’storytelling del restaurant. Si, unes setmanes després de la visita, aquesta persona és capaç d’explicar a un amic no només què va menjar, sinó per què li va semblar interessant, llavors queda clar: el missatge ha funcionat!
/ Relacionats.
/ Trending.
