/ Toni massanés

Sorprèn que, amb la quantitat de recursos i talent dedicats a desenvolupar i millorar els processos que serveixen per produir coses bones per menjar (des dels tomàquets fins als iogurts de gustos, passant per la cuina tradicional o creativa), s’hagin estudiat tan poc els mecanismes que fan que les coses siguin –llegiu ens semblin– bones o, dit d’una altra manera, ens agradin.

No perquè estiguem en crisi els nostres restaurants han deixat de ser una de les millors i més competitives oportunitats de lluir oferta quan toca. Teníem un compromís important. Ens venia a visitar un client sud-coreà culte i influent amb qui volíem quedar bé.

100. Iberpotash SA, que extreu i comercialitza potassa de la Catalunya central, va organitzar la Jornada El Mediterrani, un mar d’història i cultura, un mar d’oportunitats, a Món Sant Benet, per celebrar el centenari del descobriment a la zona d’aquest valuós fertilitzant natural.

Aquestes coses mai no es fan per tu sol. O sigui que havia convidat uns amics. Vaig anar al mercat (passant per la Fira Mercat de Mercats, a la plaça de la Catedral i davant de Santa Caterina, plena de gent tastant, comprant, aprenent i gaudint), vaig repassar totes les parades per trobar uns quants peixos de roca ben macos ­–congre, lluerna, rascassa, rap–­ i em vaig fer netejar els més grossos.

El Perú va regalar al món la patata. La crisi fa que avui encara en mengem més perquè ho té tot. Barata, soferta, fàcil de cuinar, agraïda de combinar, disposada a acompanyar qualsevol vianda… Coneixeu algú a qui no li agradi? Demaneu a l’Europa septentrional i humida (avui rica, d’acord, potser fins i tot una mica arrogant des del benestar garantit per haver tingut el cap més fred) què haurien menjat durant tants anys sense el preciós tubercle.

Mariano Gonzalvo va formar part d’aquell mític col·lectiu de Joves Amants de la Cuina que, fa més de vint anys, ja va reivindicar la creativitat gastronòmica a Catalunya, i inclús va explorar el diàleg amb altres disciplines estètiques. Però pel que la majoria de la gent coneix el Mariano és pel seguit de cursos en què va ser professor en cap de l’Escola Hofmann, on va formar molts dels que avui protagonitzen la nostra excel·lent restauració pública, fins que va decidir reinventar la seva vida sense renunciar a la seva passió culinària.

Quan encara no ens havíem allunyat d’on es fan les coses, el seu cicle condicionava la nostra manera de viure.

El rostit està entre el cru i el cuit, entre la natura i la cultura, va observar Lévi-Strauss. En tot cas significa l’abundor de proteïna que justifica la festa. El rostit és la peça gran donant voltes a l’ast; o envoltada per l’escalfor del forn. O l’asado criollo, si voleu. El rostit a la cassola no és ben bé un rostit, però hi fa feina el vapor que la tapa, tapa. En altres llocs, tradicionalment, han rostit més xais o garrins.

Feu l’experiment amb algú de confiança, no fos cas que us guanyéssiu un bolet. Mentre hi parleu de qualsevol cosa, acosteu-vos-hi a poc a poc. Arribarà un moment que la situació es tornarà incòmoda i el vostre interlocutor s’apartarà ni que sigui inconscientment. Aquesta distància d’intimitat representa l’escut protector que ens garanteix un àmbit immediat lliure d’interferències. Només el traspassem en situacions concretes –per saludar, celebrar, consolar…– o entre persones estimades, que per això acostumem a anomenar properes. La intimitat no és només individual.

Segurament podria parlar-los de l’oliva farcida –una proposta gastronòmica tan arriscada com exitosa que, segons diuen, van inventar a Alcoi- però, quan estem fent sessions d’ideació amb els companys de feina, acostumo a explicar la potència definitiva d’una bona idea posant l’exemple de la fletxa que va encendre el peveter de l’Estadi Lluís Companys el 25 de juliol de 1992. Clara, simple, econòmica, tecnològicament senzilla, atemporal, àgil, espectacular i emocionalment tan intensa que, emmarcada en la cerimònia inaugural més creativa de la història olímpica

Es veu que, amb la mateixa càrrega calòrica, la proteïna ens atipa més que els hidrats de carboni. No sé si és per això o per la culpabilització del gluten, que tot i ser fatal per als celíacs és bo per a la majoria. El fet és que darrerament mengem menys pa. Fins s’ha posat de moda una dieta paleolítica. Ciutadans, no oblidem que en la revolució cerealística hi ha l’origen de la nostra civilització.