/ Restaurant

A El Porrón Canalla no trobaran aquests entrepans de disseny que tant abunden últimament.

De vegades ve de gust menjar dempeus enfront d'una barra i unes altres, un anhela estovalles de fil. No és el mateix sortir amb els amics, que tenir un sopar romàntic, que celebrar els 80 anys de l'àvia, que voler tancar un contracte.

Una mirada nostàlgica als àpats dels anys 70. Aquesta és bàsicament la filosofia de  Lovnis  una de les novetats més recents a Madrid i que té al darrere dos cuiners ben coneguts en el panorama gastronòmic de la capital espanyola: Iván Morales i Álvaro Castellanos. Després del seu èxit amb Arzábal han decidit donar un nou pas amb l'obertura d'aquest peculiar espai que busca recuperar aquell plat combinat que tant d'èxit va tenir fa unes dècades i que ara està gairebé desaparegut. 

"A comer, beber, bailar y gozar, que el mundo se va a acabar". Un missatge positiu, ple d’alegria de viure, presideix la carta del Kilo, a Barcelona. El restaurant sencer està ple de lemes optimistes, potser perquè ell mateix va néixer de les ganes dels seus propietaris, Clara Aracil i Manu Marín, de fer un gir cap a una vida que els satisfés més.

La vila de Llagostera es troba en una situació privilegiada a la comarca del Gironès, al costat de la carretera que uneix Girona amb Sant Feliu de Guíxols i altres poblacions i platges de la Costa Brava, com Santa Cristina d'Aro o, una mica més lluny, Palamós. A la sortida de la població en direcció a Sta. Cristina, al costat de la via verda en què s'ha convertit el traçat de la línia de carrilet que unia Girona amb Sant Feliu, hi trobem una masia del segle XVII. 

Fundat fa gairebé 35 anys, Sancho va començar com a cafeteria familiar d'estil molt "dels vuitanta", però amb una excel·lent cuina que ha marcat el rumb del local fins a convertir-lo en un dels locals més interessants des del punt de vista gastronòmic de Granada, que actualment dirigeix, tant als fogons com a la gestió, Serafín Jim​énez, fill dels fundadors, i que ha anat adaptant el local als nous temps.

Mano Rota és el projecte tàndem dels joves cuiners Bernat Bermudo i Oswaldo Brito. Ambdós es van conèixer en etapa formativa a l’escola Hofmann i durant deu anys han treballat a diferents cuines de pedigrí omplint el sarró d’experiència i definint la seva personalitat culinària. Ara han decidit fer de la sinergia virtut i s’han posat a pedalar sincronitzadament. La seva cuina és directa, saborosa i fuig de complicacions sobreres. Els plats són el que prometen. 

Afortunadament, cada cert temps neix a Barcelona algun establiment que fuig dels estereotips pel que fa a “locals moderns” i que, en canvi, aposta per la recuperació de llocs emblemàtics i amb història. El Restaurant Cerveseria Artesans n’és un bon exemple. Està situat en un local construït al segle XIII, prop de l'església de Santa Maria del Mar, quan el Mediterrani arribava fins al que avui dia és el carrer Bonaire, on els pescadors solien avarar les seves barques.

Un concepte tan rodó com el del " pintxo " de la cuina basca, és el punt de partida que els creadors de  La Taberna del Pintxo es van marcar per elaborar una oferta basada en les tapes, més o menys informal, però de qualitat i amb un clar caràcter andalús i mediterrani.

Dos germans que hereten del seu pare la passió per la cuina i la restauració. Simplificant, així podria explicar-se l'origen de La Taverna del Clínic. L'inici d'aquesta saga d'enamorats de la gastronomia el trobem en Pepe Simoes, un gallec que es va establir a Barcelona pels volts del 1973 i que va obrir diversos restaurants.

Parlar de verdures a Madrid és parlar de La Manduca de Azagra. Així que en plena primavera el restaurant de la família Sola és una visita obligada. M'agrada revisitar aquests establiments que any rere any, aliens a les modes, continuen immutables en la seva qualitat i en la seva línia de treball. Establiments dels quals la crítica gastronòmica, més pendent de la novetat o de la “gastrobajanada”, se n'ocupa poc o senzillament l'ignora.

Qui no recorda l'olor de la cuina de l'àvia? Per a molts, olor de sucre i de massa, sinònim de dolços i inoblidables moments. Sergio Torres porta la tradició dins, doncs, com diu, sense ella la cuina d'avantguarda no existiria. Esforç i molta bellesa i il·lusió, la mateixa amb la qual, en el seu temps lliure, atresora mentre pedaleja i observa la naturalesa. Descobrim alguna cosa més d'ell? Poques vegades un xef ens revela la seva música predilecta i les seves influències, més enllà d'ingredients i bons brous.

Aquest és un dels sopars estrella de l'Sp9rt House de Mataró: un trio de minihamburgueses que s'elaboren al moment a la cuina del local i que estan elaborades amb carn de Km 0. Cadascuna se serveix, també, en la seva versió maxi, però és aquest trio el màxim anotador entre els sopars del local. Aquesta va ser la tapa amb la qual l'establiment va participar en el concurs Mataró va de tapes d'aquest any.

Preparació de la Minihamburguesa Rodeo:

El barri de Sant Gervasi de Barcelona queda fora dels circuits habituals a l’hora de sortir a menjar fora de casa. Però no per això està exempt de bons restaurants. Un exemple perfecte és el Guana.

La idea original en el moment de la seva creació va ser la de posar en marxa un local que anés una mica més lluny del concepte del menjar en sí mateix, aconseguint un ambient on els comensals es trobessin com a casa seva i, a més de gaudir amb la qualitat i preparació dels plats, poguessin compartir una bona sobretaula.

Hi ha a Madrid i en gairebé totes les ciutats molts restaurants l'aspecte exterior dels quals no es correspon en absolut amb el que trobem al seu interior. És el cas d'El Padre, situat als baixos comercials de Serrano 41, ocult des del carrer i que amb prou feines crida l'atenció, excepte pel detall que per les seves grans vidrieres poden veure els seus menjadors plens de clients al migdia.

No són massa els establiments dedicats a la restauració al nostre país que aconsegueixen arribar al centenari i segueixen en la bretxa quant al servei, la qualitat i el tracte que dispensen als clients. I si cent anys ja són una xifra imponent, encara més impactant és un hostal que aquest any compleix els 125!

Com diu un antic proverbi, "Sembra un acte i colliràs un hàbit. Sembra un hàbit i colliràs un caràcter. Sembra un caràcter i colliràs un destí ". Sens dubte, una sàvia frase que defineix a la perfecció el que li va passar a Diego Laso, xef i copropietari del restaurant Momiji a València, ja que amb només 23 anys va viatjar al Japó sense saber que hi trobaria el seu veritable destí i passió: la cuina japonesa.

El xef malagueny Amador Fernández Van Vlijmen, del restaurant Amador, ens porta una de les seves receptes més reeixides, que s'han convertit en un clàssic en el seu restaurant: la costella de vedella Black Angus.

Encara que Amador cuina la costella al buit, a baixa temperatura durant 72 hores amb un resultat espectacular, també es pot preparar al forn, i aconseguir un plat absolutament rodó i molt complet, ja que inclou verdures i api en la recepta com a acompanyament de la carn.

Arriba és el restaurant informal d'un cuiner barceloní que triomfa a Madrid, Ramon Freixa. Però no esperin en cap cas trobar aquí ni un sol plat que s'assembli als de casa mare, que té dues estrelles Michelin.

Perquè no és el mateix llegir sobre un restaurant que provar de primera mà els seus plats, a partir d'avui tenim el gust d'estrenar 'Oído Cocina', una secció que busca oferir-te l'opinió de prestigiosos crítics gastronòmics sobre els restaurants de més de moda del país.