Chido Castizo y Chingón: taqueria, còctels i molt més

Chido, com a coletilla feta servir a Mèxic, suggereix quelcom bonic, i això és precisament el que han cercat amb l’ambient que es respira: estatuetes de monos que són llums, una petita terrassa amb palapas, color a les seves parets de fusta i mosaics, i una il·luminació tènue amb punts de llum estratègicament col·locats. Tot això dona com a resultat un ambient especialment agradable que convida a quedar-se, entre amics, distès, sense cap mena de formalitat. 

Situat a prop de la zona de negocis d’Azca, va obrir les portes a principis del 2019 i recordo una satisfactòria primera visita que vam fer aquell any. Ha sobreviscut l’any 2020 i ha canviat de cuiner des de la meva visita, però segueix en forma. Han obert, a més, un segon local al Centre Comercial X Madrid.

La seva proposta és informal. A Chido es menja sense estovalles i els coberts els agafa el mateix comensal d’un petit cub metàl·lic col·locat a cada taula. Els plats són pensats per a compartir, molts per a menjar amb les mans, i tot dins d’un tiquet mitjà molt dolç que fa que no ens rasquem molt la butxaca. Natxos, quesadillas, burritos i fonamentalment tacos, es barregen amb ingredients castissos i alguna picada d’ullet canària pròpia dels creadors d’aquest concepte, que ja van començar a fer-lo funcionar a Fuerteaventura amb un restaurant estil Beach Club. És mexicà? No podria dir que sí, però sí que té molts elements que ens conviden a pensar en el país -i és el que cerca- i el resultat és llaminer.

La truita, protagonista principal

Per a refrescar-se ofereixen còctels amb alcohol i sense, entre els quals no pot faltar una bona michelada i sabors afruitats.

Per a començar és molt recomanable la quesadilla de huitlacoche (aquest fong de blat de moro que, curiosament, també es cultiva a Espanya, però aquí no el fem servir), farcida de formatge i molt encertadament acompanyada de pico de gallo i crema agria. Es menja fàcil, en un estàndard de sabors molt mexicans, amb una bona truita de farina (blat) ben torrada. Li van seguir unes saboroses croquetes de cochinita pibil amb cremós de mojo picón de xile poblano, que van fer confluir la tapa espanyola per excel·lència amb un dels guisats més propis de Yucatán. M’encanta el punt de l’achiote, i em complau que siguin croquetes no líquides, sinó cremoses. 

M’hauria agradat tastar de nou els Chingonachos, amb formatge fos, guacamole, cochinita pibil, crema agria i jalapeños. Guardo molt bon record d’ells, però inclús la mitja ració (l’única de tota la carta) era molt abundant observant la meva comanda. 

Els tacos se serveixen de dos en dos i amb indicació del grau de picant. Entre els més picants i els més clàssics em vaig demanar tacos al pastor. Truita de blat morat, carn de porc adobada i esmicolada, amb salsa de xile, pinya, ceba i coriandre. Imprescindible, i amb un nivell de picant molt ajustat al gust europeu per al qual suggeriria servir algunes salses a un costat i que fos el comensal qui decideixi si en vol fer servir. 

Acabem la part salada amb el taco de carnitas, amb carn de porc, ou de guatlla, formatge ricotta, salsa cremosa de chipotle i menta. Potser un dels meus preferits per la seva sempre constant sucositat. No vaig percebre l’aromàtic de la menta, i potser és per això que, tot i anar acompanyat amb llima, és un taco una mica pesat precisament pel greix propi de la carn que es fa servir. Tot just vaig advertir el picant que ve indicat d’un sobre tres. Hem d’animar-nos, Mèxic respira xile!

De postres, el tres llets em va fer tornar a Mèxic de nou. Sucossisim, el pa de pessic de vainilla i taronja banyat en salsa de tres llets, acabat amb merengue i el perfecte punt àcid de contrast dels fruits vermells.

Em va acompanyar durant el menjar el Berries lemonade, un dels seus còctels sense alcohol, i que tant agraeixo que tinguin… Acaben de completar l’experiència. A base de suc de llimona, llima i taronja, romaní, fruits del bosc i top de soda, em va semblar descriptivament més àcid del que va resultar ser. Potser li hauria baixat una mica la dolçor i fins i tot m’atreviria a afegir-li un punt picant del jalapeño, però va arrodonir el meu menjar millor que qualsevol refresc.