Què tenen en comú l'ordi, la tisana i l'orxata?

L'ordi és el cereal que més hectàrees de cultiu ocupa a Espanya i, no obstant això, és un autèntic oblidat. No només ens oblidem del seu consum com a aliment, sinó també que portem aquest gra imprès tant a l'ADN gastronòmic com a la nostra pròpia llengua. Potser siguin els aficionats a la cervesa (amb això del ressorgir de la cervesa artesana) els únics mínimament familiaritzats amb aquest cereal mil·lenari. Sense que ningú ho noti, de manera sorda, l'ordi impregna la nostra llengua i es cola en el nostre dia a dia donant testimoniatge de l'estreta relació que hem tingut amb ell des de mil.lenis. Cereals i paraules.

Als gladiadors se'ls anomenava hordearii, “menjadors d'ordi”, homes durs que necessitaven una dieta a l'altura del seu exigent ritme de vida. Tant Galeno com Hipòcrates, els pares de la medicina, van cantar les virtuts de l'aigua d'ordi, una decocció amb grans virtuts purificants que es consumia ja a l'antic Egipte i que va veure decaure la seva popularitat a occident no fa tant, amb prou feines al segle XIX. Els grecs anomenaven ptisana a una beguda d'ordi, així, amb aquesta pe tan grega. D'aquí han arribat als nostres dies les begudes amb caràcter medicinal, les tisanes, encara que avui dia ningú bulli grans d'ordi en elles.

El nom de l'ordi en llatí, hordeum, va deixar un bon rastre a les nostres llengües. Un nom castellà en desús per a l'ordi és hordio, germà del català, del francès orge i l'italià orzo. Tant ordi com civada procedeixen del llatí cibus. L'aigua amb hordeum era el aqua hordeata (la famosa aigua d'ordi), d'on prové la paraula orxata. L'any 1611, el Tresor de la Llengua de Covarrubias, el primer diccionari de castellà, encara conservava la paraula ordiate per referir-se a aquesta beguda. Encara que avui dia l'orxata gaudeixi d'una acceptació massiva (i fins i tot la xufla de València tingui una denominació d'origen), antigament no tenia relació ni amb València ni amb les xufles.

Al començament del segle XIX, el diccionari de la RAE explicava que la xufla servia per elaborar una beguda “molt semblant a l'orxata”. Sembla que abans que la xufla tingués el monopoli de l'elaboració del que avui coneixem com a orxata, l'antiga orxata, ja situada amb aquest nom en la península, s'elaborava amb llavors de síndria, meló o carabassa (potio ex cucurbita et melopeponis succo); tot un itinerari, des de l'ordi a la xufla. De fet, a l'altre costat de l'Atlàntic, se segueix elaborant orxata amb un altre gra, l'arròs. Plats que perden el significat que les seves paraules els donaven originalment, igual que la polenta que, en temps dels romans, evidentment no es feia amb blat de moro, sinó amb ordi, el gra etern.

Sempre impressiona la cultura i la història que es queden dormides en les paraules; com, per exemple, l'angula va passar en un parell de segles de ser un peix “que recorda al cuc”, a ser “molt apreciada en gastronomia”. Fa un grapat de segles, quan la paraula orxata encara definia a begudes fetes amb altres ingredients, la xufla era una "fruiteta dolça que neix enganxada a les arrels d'una herba… llaminadura de jovenets".