El Torreó de l’Indià

Una porta de fusta minuciosament tallada dóna la benvinguda a El Torreó de l´Indià, un restaurant de planta baixa i pis aixecat al costat d’un exclusiu hotel de cinc estrelles que recorda els seus orígens. Villa Retiro –així es diu el complex hoteler– conserva el nom de la luxosa mansió modernista amb tocs colonials que, segons sembla, va culminar l’arquitecte Josep Fontserrél’any 1892 per encàrrec de Jaume Martí, un home natural de la zona amb una gran fortuna amassada a l’Argentina. Probablement igual que aleshores, l’entorn és una amalgama de vegetació tropical, i l’edifici actual, resultat de l’impuls emprenedor de la família López, manté l’esperit de l’època dels indians mitjançant diversos detalls. Un ficus centenari que envaeix l’espai interior, un profund pou ovalat i l’antiga nevera, excavada cap a l’interior de la muntanya i avui en dia convertida en bodega, completen l’homenatge dels actuals propietaris a l’antiga construcció. Villa Retiro va obrir al llarg de l’any 2006 amb la màgia dels indrets que tenen tones d’història al darrere.

D’ahir i d’avui El cor del complex hoteler és el restaurant, situat on abans estaven les dependències dels treballadors de Jaume Martí i distribuït en dos salons amb sostre de fusta, algunes parets de maó i d’altres estucades de color ocre. Una sala d’estar, amb sofàs, s’ha adequat per tal que les persones allotjades a l’hotel i els clients del restaurant hi prengin una copa o un cafè tranquil·lament. La cuina, de 150 m² i amb un tren de rentat de 1.200 plats per hora, és suficient per donar de menjar als 40 comensals que pot acollir el restaurant en un mateix àpat. La decoració, robusta i bàsica, presenta dins del conjunt un punt de modernitat. Bàsica i moderna: adjectius que també podrien descriure la cuina del xef, Francesc López. “Faig plats que neixen dels productes de la terra –afirma -, però passats per les tècniques franceses i més actuals, com ara l’esferificació”. Res estrany, si es fa una ullada al seu currículum: estudis a l’escola d’hostaleria Hofmann de Barcelona i membre de l’equip del cuiner francès Alain Ducasse. La seva atracció per l’hostaleria li ve de lluny, ja que des de petit ha vist néixer i créixer els negocis de restauració engegats pels seus pares. Mentre estudiava i treballava, ells, procedents de l’Aldea –prop de Xerta–, compraven als hereus d’en Martí la casa familiar i posaven en marxa una reforma integral que acollís una instal·lació hotelera.

Definit l’estil i presa la decisió d’afegir-hi un restaurant, tocava concretar quin tipus de cuina s’hi desenvoluparia. I en aquest punt va ser essencial la mà del petit dels López: “Jo anava convencent els meus pares poc a poc del què volia. Ells em van escoltar i em van deixar fer, cosa que té molt mèrit”, explica agraït. Així, quan amb 22 anys va tornar a casa directament de França, es va posar a liderar l’equip de cuina d’El Torreó de l’Indià, que actualment consta de set professionals encarregats, entre altres coses, de provar les creacions d’en Francesc “per tal de tenir diversos punts de vista”. A banda de la carta, en Francesc elabora una sèrie de menús d’entre 45 i 58 euros. Gaudeix moltíssim -diu- dissenyant el Menú Degustació, set mitges racions que cada mes posen sobre la taula tota la seva capacitat d’innovació. Un reconeixement que motiva En l’edició 2010 de la Guia Michelin i només un quadrienni després de la inauguració de l’hotel, en Francesc va aconseguir per a El Torreó de l’Indià la seva primera estrella. Ara té 27 anys, però quan va conèixer el veredicte, en tenia 25. Malgrat la joventut i el futur prometedor, el guardó no ha afectat la seva manera de veure el negoci. “Hem mantingut –explica– el número de taules i el preu, perquè preferíem fer prevaler la qualitat i el bon servei a la quantitat”. Això sí, “l’estrella aporta motivació extra i un tipus de client més gastronòmic”, reconeix. Un client que li agrada: “És més exigent, però no té el preu al cap”. I està molt disposat a viure l’experiència global que li ofereix. L’indià Martí estaria molt content de comprovar que la família López ha retornat l’antic esplendor a la seva mansió.

Text d'Eva Cervera