Esmorzars de forquilla: la tradició de l'àpat més complet del dia

I té sentit, si ho pensem bé: fa cent o dos cents anys, molts dels nostres avantpassats vivien al cap, on duien a terme tasques físicament molt pesades, i encara els que vivien en ciutats molt probablement s’havien de desplaçar una bona distància a preu per tal d’arribar a fàbriques i obradors en els que desenvolupar un treball també bastant fisic. Tenia sentit doncs que el primer àpat del dia fos el més fort.

Els canvis demogràfics i econòmics ens van portar a un model de vida més sedentari, que va fer que, mentre les nostres necessitats calòriques disminuien, les nostres presses matinals augmentessin. Durant el segle XX el moment de l’esmorzar va anar perdent protagonisme, i la idea de fer-ne un de copiós va quedar pels caps de setmana o les estances en un hotel. A tot arreu? No. Una sèrie d’”aldees gales” gastronòmiques ha resistit l’embat dels temps, i ha seguit amb aquesta gloriosa tradició.

Se sol atribuïr el terme “esmorzar de forquilla” a l’escriptor Josep Pla, qui l’hauria encunyat per referir-se als esmorzars que es preparen a la bicentenària Fonda Europa de Granollers, un establiment al que solien acudir per esmorzar traginers i venedors abans d’anar al mercat.

Perquè els mercats han estat, de sempre, uns grans epicentres de l’esmorzar de forquilla, donat que havien de proveïr als treballadors de la plaça, que començaven a treballar molt d’hora, amb el sustent necessari per enfrontar-se a tot un dia de feina. També els han recuperat moltes tasques i neotabernes amb voluntat de recuperar tradicions culinàries que anaven clarament de baixa, com la dels menuts.

No és fàcil establir una tipologia clara d’allò que és o no és un esmorzar de forquilla –un entrepà contundent, ho seria?; a partir de quina hora deixem de parlar d’esmorzar de forquilla i comencem a dir que estem dinant?- però si que en podem establir algunes característiques:

- L’esmorzar de forquilla sol ser calòricament contundent. No és que no se’n pugui prendre a l’estiu, però quan més llueix és quan la temperatura és freda, el sol no ha sortit encara i som a punt de fer una llarga excursió.

- L’esmorzar de forquilla s’ha de menjar assegut. Amb matisos: moltes de les coses que se’n serveixen com esmorzars de forquilla, com migas, clotxes o alguns guisats mariners, van nèixer per ser consumides sobre la marxa, en una pausa del treball. Però per fer un bon esmorzar de forquilla cal fer servir les dues mans.

- L’esmorzar de forquilla requereix de cervesa o vi amb porró. El suc de taronja, els còctels o el cava no fan per ell (tot i que un cigaló són unes “postres” fantàstiques).

- Temps. Tot i que, ja ho hem dit, els esmorzars de forquilla sorgien de la necessitat d’afrontar un dia de feina en condicions, és una pena no allargar-los fins la tarda. Si hi ha una definició d’slow food, aquesta és l’esmorzar de forquilla.

- Matèria primera de qualitat però no cara, i preparacions tradicionals. L’esmorzar de forquilla és terreny de la cuina tradicional, que sovint emprava productes modestos i comuns. Això sí, ben preparats.

On prendre’n? El cuiner Sergi de Meià va escriure recentment un llibre sobre el tema amb col·laboració amb la seva mare, Adelaida Castells, en el que a més de receptes s’hi detallen també un bon nombre de locals catalans on tastar-los. També hi ha blogs dedicats en exclusiva o en part al tema, i de tant en tant diversos grups de restauració organitzen jornades i cicles dedicats al tema.

Però potser la millor bruixola per a descobrir on fer un bon esmorzar de forquilla sigui llevar-nos ben d’hora, ben d’hora, i recòrrer els bars i restaurants que envolten o esquitxen els mercats. Recordeu tan sols que la resta del dia és per cremar l’àpat...