Per què la patata val el seu pes en or?

El Perú va regalar al món la patata. La crisi fa que avui encara en mengem més perquè ho té tot. Barata, soferta, fàcil de cuinar, agraïda de combinar, disposada a acompanyar qualsevol vianda… Coneixeu algú a qui no li agradi? Demaneu a l’Europa septentrional i humida (avui rica, d’acord, potser fins i tot una mica arrogant des del benestar garantit per haver tingut el cap més fred) què haurien menjat durant tants anys sense el preciós tubercle.

Preciós, molt més que tot l’or i la plata que els conqueridors van dur del Nou Món. La patata és el que de debò valia un Potosí. Havia permès construir tota una civilització al llarg dels Andes que tenia el melic a la bellíssima vall del Cusco i s’alimentava de diverses formes de papa com el chuno, liofilitzat avant la lettre per conservar-lo. També menjava blat de moro –mote, cancha, tanta…– i el bevia convertit en una mena de cervesa, la chicha de jora, després d’haver-la ofert a la Pachamama com encara es pot fer avui. Infinites varietats de patates, blat de moro, quinoa…, a més dels pebrots per amanir i altres vegetals, foren la base agrícola d’aquest sistema alimentari precolombí. I és que al voltant dels nuclis de neolitització generats per les principals fonts d’hidrats de carboni conreades s’han bastit cultures i tradicions culinàries que, quan s’han sabut enriquir, han esdevingut les més importants del món.

Text de Toni Massanés publicat originalment al suplement QuèFem? de La Vanguardia