L'espai íntim

Feu l’experiment amb algú de confiança, no fos cas que us guanyéssiu un bolet. Mentre hi parleu de qualsevol cosa, acosteu-vos-hi a poc a poc. Arribarà un moment que la situació es tornarà incòmoda i el vostre interlocutor s’apartarà ni que sigui inconscientment. Aquesta distància d’intimitat representa l’escut protector que ens garanteix un àmbit immediat lliure d’interferències. Només el traspassem en situacions concretes –per saludar, celebrar, consolar…– o entre persones estimades, que per això acostumem a anomenar properes. La intimitat no és només individual. El diccionari l’explica com a “àmbit privat d’una persona, d’una família, d’una parella, etc.”; conseqüentment, també es defineix un mínim espacial –òbviament més extens– que separa els diferents grups que comparteixen un cert entorn. Cada ús o pràctica modela un diàmetre íntim diferent. A la discoteca o club nocturn s’escurça considerablement: la música fa que tothom s’hagi de parlar a l’orella, el desig i l’alcohol poden relaxar el radi de prevenció. La gent s’asseu a més distància en un restaurant que en un bar de tapes, i fixeu-vos en la densitat que habita davant les barres de pintxos. La cultura, les tradicions, també determinen aquest espai íntim; sempre me’n recordo quan vinc a França i comprovo com n’estan, de juntes, les taules dels bistrots. Text de Toni Massanés publicat originalment al suplement Què Fem? de La Vanguardia