Les lleis de l'oli d'oliva

Estaré content si al final s’aconsegueix fer més visibles els productors d’oli de qualitat –sense oblidar els petits– i més restaurants esdevenen prescriptors –els bons ja ho són– dels nostres excel.lents extractes d’oliva, siguin monovarietals o cupatges d’autor.

Tant de bo fos la manera de conscienciar-nos per fi de la sort que tenim de viure en un entorn on les oliveres donen el seu millor suc.

Si fa temps vam aconseguir fer el vi inseparable d’informació com la denominació d’origen, la marca, el grau alcohòlic, les varietats de raïm i altres dades de l’etiqueta que hi aporten valor, potser ja és hora que un altre bé de Déu de casa rebi la mateixa considera- ció, encara que en el cas de l’oli no ens hagin d’obrir l’ampolla cada cop que anem al restaurant –la monodosi no em fa el pes, ja us ho dic ara–.

Ben mesurat, el preu difícilment pot ser una excusa. Però també trobo trist haver-ho de fer per llei. Pensar que, vivint on vivim, no som capaços de considerar imprescindible a casa i al restaurant un bon oli verge extra; saber-lo diferenciar i exigir. Que no ens agradi, fins i tot, amanir amb algun de més gustós, fer-ne servir d’aromàtics per al pa amb tomàquet i de fins per als saltats; jugar, tastar, descobrir-ne de nous...

Que no en tinguem cultura, coneixement i devoció... A casa el compro tot verge extra, sovint en garrafes, i n’omplo els setrills, que en aquest país s’han dissenyat els millors. Trobo trist haver de legislar, també, els costums a taula.