La celebració del rostit

El rostit està entre el cru i el cuit, entre la natura i la cultura, va observar Lévi-Strauss. En tot cas significa l’abundor de proteïna que justifica la festa. El rostit és la peça gran donant voltes a l’ast; o envoltada per l’escalfor del forn. O l’asado criollo, si voleu. El rostit a la cassola no és ben bé un rostit, però hi fa feina el vapor que la tapa, tapa. En altres llocs, tradicionalment, han rostit més xais o garrins. Ben bons que són quan la carn és tendra i sucosa, la pell daurada i cruixent. Un cop, a Pollença, em van obsequiar amb una porcella amb anfós; mar i muntanya suprem –essencial– que allà encara duen a coure al forn de pa. Naltros sobretot hem rostit aus. A l’edat mitjana les trobàvem nobles perquè, essent ocells, podien anar a prop del cel. De vol gallinaci, hem rostit galls o capons per Nadal farcits de carn, botifarres, pinyons i fruita seca. També pollastres i ànecs per festa major; i amb els colls i menuts hem fet un platillo, que en entorns d’escassetat el rostit és l’excepció i llençar res, un pecat. Aquesta celebració del rostit es gaudeix ara a Chez Cocó, a la Diagonal de Barcelona. Decoració afrancesada i preus molt interessants per assaborir rostits de carn o aus importants i ben criades als llocs on ho saben fer millor, acompanyaments escaients i un servei excel·lent es miri com es miri. Text de Toni Massanés publicat originalment al suplement QuèFem? de La Vanguardia