Fletxa olímpica

Segurament podria parlar-los de l’oliva farcida –una proposta gastronòmica tan arriscada com exitosa que, segons diuen, van inventar a Alcoi- però, quan estem fent sessions d’ideació amb els companys de feina, acostumo a explicar la potència definitiva d’una bona idea posant l’exemple de la fletxa que va encendre el peveter de l’Estadi Lluís Companys el 25 de juliol de 1992. Clara, simple, econòmica, tecnològicament senzilla, atemporal, àgil, espectacular i emocionalment tan intensa que, emmarcada en la cerimònia inaugural més creativa de la història olímpica, quedarà com la imatge destacada pel record majoritari. Encara millor, si mal no recordo –i contra el que pot semblar– el tir no era especialment difícil. De fet, a Antonio Rebollo no el van triar per ser l’arquer amb més bona punteria sinó pels seus nervis a prova de bomba (i és que l’escenari, la responsabilitat i l’audiència deurien impressionar). Explica Jorge Wagensberg que, per reeixir, les idees a més de ser bones han de ser identificades com a tal –no cregueu que és evident, penseu que un dia algú us proposa dedicar-vos a farcir olives amb anxova- i ben comunicades. No només se t’ha d’acudir, també t’han de permetre fer-ho. Jugar-se-la amb sentit és mostra d’una intel·ligència que ara ens torna a caldre. Text de Toni Massanés publicat originalment al suplement Què Fem? de La Vanguardia