Fantàstic paellisme dels dijous

Deixem per un moment a una banda—que no de banda— la cuina encapçalada pels nostres cuiners de primera fila, aquells que abanderen el món culinari estatal i, en ocasions, gastronòmic. No cal amagar-se. Si hi ha un plat que ha caracteritzat, caracteritza i caracteritzarà la gastronomia espanyola és la paella.

No es tracta de pontificar (aquesta bonica paraula) sinó d'acceptar la realitat. Estem davant una icona del que s'ha anat fent gala tant a les nostres terres com a l'estranger i, en aquest últim cas, aquest producte gastronòmic ha estat el protagonista de nombroses campanyes per atreure turisme que podrien haver perjudicat més que beneficiat al producte. Però no ens posem ara a jutjar si aquest lideratge, envoltat de flamenc i toros, va ser o no encertat. Fer-ho ara és, a banda d'un llarg debat per a experts, una pèrdua de temps. El passat forma part del passat. I les coses, com són (o han estat).

Ara bé, per sobre de les modes (siguin espontànies o promogudes), l'important és que el de la paella ha estat sempre un costum. I que així segueixi. I aquest costum es viu, generalment, de dues formes: els que cuinen paella —o surten a menjar-la— el diumenge, com a acte familiar de reunió i esbarjo en comunitat; i els que aprofiten l'estona de descans laboral del dijous per gaudir d'aquest meravellós plat d'arròs en els seus diferents variants. Sens dubte, aquesta última és la meva preferida, poc importa el perquè.

Preguntant per aquí, diuen que la tradició de menjar paella els  dijous té origen en quatre causes però, com passa amb l'origen de les tapes, donar amb la mare del be pot resultar, novament, una pèrdua de temps. O no. Mentre uns diuen que la paella de dijous és conseqüència que el descans dominical dels pescadors al costat de l'escassetat d'antics mitjans de transport no permetia que el peix arribés a les cases i restaurants abans del dimecres a la nit, uns altres asseguren que el personal de servei lliurava el dijous, de manera que deixaven preparat el fumet (i fins i tot el sofregit) el dia abans per evitar fer treballar a la gent de la casa. En la Barcelona del s. XIX es parla que les extintes fondes oferien el plat aquest dia per animar a la gent a menjar arròs del bo per dos reals i així compensar la poca afluència de públic durant la setmana.

Per Madrid corria la llegenda que Franco, per a qui la paella era el seu plat favorit, sortia a menjar fora els dijous i, allà on aparegués (sense previ avís, com no podia ser d'una altra manera), exigia que li servissin aquest plat. Per tant, els restauradors de la ciutat sempre l'esperaven amb un plat de paella, no es donés el cas que caiguessin en desgràcia eterna. Una teoria tan certa com, segurament, l'habilitat del dictador amb la pesca de salmons o truites.

Personalment, la teoria més plausible (per tant, la que a un servidor li agrada més) és la que té a veure amb el personal de servei, encara que no hagi trobat cap font que m'asseguri que a Barcelona, Madrid i València, on aquest costum està més arrelat, s'hagués decretat el dijous com a festiu en aquest àmbit. L'important és, en tot cas, que el paellisme de dijous segueixi vigent perquè tots tinguem l'opció de gaudir d'aquesta icona. Descobrir els molts llocs de la teva ciutat on ofereixin paella decent a preu de menú és, sens dubte, un recomanable esport gastronòmic.

Artículo de Alberto García Moyano, blogger en enocasionesveobares.com