¿TIENES MÁS DE 18 AÑOS?
Google+
Tendències  

20 queixalades cinematogràfiques: el mejar al cine de Madrid

Mónica Salazar Vevia 09/02/2015

Després de la ressaca dels premis Goya, hem pensat que no hi ha res millor que recordar escenes de pel·lícules on la gastronomia o el menjar tenen un cert protagonisme. I és que els menjars, sopars o la cuina en si són un motor de relacions humanes. Per això el setè art ens deixa instants imperibles que reflecteixen aquells moments de la nostra existència que experimentem a través dels cinc sentits.

Ens hem fixat especialment en pel·lícules rodades a la capital perquè encara que per alguns sigui la "germana lletja" considerem que és una pena que s'hagi escrit molt poc, per no dir res, sobre això. Aquestes pel·lícules, encara que no siguin grans obres mestres (alerta! algunes sí), ens han deixat moments únics. Probablement ens n'oblidem alguna, però per això convidem als nostres estimats lectors que comentin les seves escenes gastronòmiques favorites del cinema filmat a la Vila de Madrid. I per descomptat acceptem comentaris sobre pel·lícules amb pinzellades gastronòmiques que no s'hagin rodat a la capital, que segur que hi ha escenes meravelloses.

1. El menjar és un tema recurrent en molts dels llargmetratges del genial cineasta Pedro Almodóvar. Qui no recorda la famosa escena del gaspatxo a Mujeres al Borde de un ataque de nervios (1988)? La pel·lícula va ser rodada en un àtic del carrer Montalbán i va resultar guanyadora del Goya a la Millor Pel·lícula en 1988. Carmen Maura afegia trenta somnífers al gaspatxo que pensava oferir al seu ex amant com a venjança per haver-la abandonat. Les víctimes del soporífer gaspatxo acaben sent altres, i el deliciós suc de verdures és protagonista indiscutible de moltes escenes de la pel·lícula

2. Sens dubte el brou elaborat amb l'os de pernil que acaba amb la vida del marit maltractador del personatge de Carmen Maura a Qué he hecho yo para merecer esto? (1984) de Pedro Almodóvar no es queda curt. Sobretot l'escena dels policies buscant l'arma homicida sense sospitar que és una arma tan "cañí" mentre valoren la bona olor del brou a la cuina. El seu personatge, Glòria, li ofereix un got de brou a un dels policies i aquest li respon que a ella li faria més falta prendre-ho al que ella contesta: "No, ya nunca más podré tomar caldo".

3. Al contrari del que molts pensen, la divertidíssima pel·lícula Airbag (1997) de Juanma Bajo Ulloa va ser rodada a Madrid i no al País Basc. Recordo el hilarant moment de la "truita russa" amb bolets enverinats on Karlos Arguiñano broda el paper de Serafín. Un grup de gent es reuneix per apostar diners arriscant la vida menjant 5 truites entre les quals només n'hi ha una que no conté verí. El superlatiu Arguiñano es disposa a menjar la truita sense vacil·lar i no sense abans posar nerviosos als mafiosos: "¿Dónde se ha visto comer sin pan ni vino?"

4. Les paredetes fumejants de xurros i dolços típics de festa es deixen veure de fons a La Verbena de la Paloma ( 1963) del director José Luis Sáenz de Heredia. Pel·lícula basada en la famosa sarsuela amb Concha Velasco com a protagonista. Un llargmetratge d'allò més castís mil vegades vist a Cine de Barrio i que no podia faltar en aquest article.

5. La hora de los valientes (1998) d'Antonio Mercero ens delecta amb una meravellosa escena en la qual una parella de nuvis, interpretada per Gabino Diego i Leonor Watling, es casa durant la guerra civil a ritme d'orguenet i degustant un saborós guisat de conill al qual alguns fent broma consideren de carn de gat. En ple casament es produeix un bombardeig aeri però els nuvis segueixen ballant com si no passés res.

6. Opera prima (1980) de Fernando Trueba ens regala una curiosa escena de debat sobre la carn. Un noi no dubta a dir-li a la seva cosina vegetariana: “La carne es la vida, la energía […] para mí, comerme una vaca es como mostrarle mi amor. Es el poema de amor que le hago a la vaca, es el acto de amor supremo, fagocitar, ser uno con la vaca.”

7. La primera pel·lícula del detectiu més caspós del cinema espanyol, Torrente, el brazo tonto de la ley (1998) de Santiago Segura (Goya al millor director novell amb aquest film) inclou dues escenes realment grotesques, excessives, i brutals. Una és l'escena on Torrente li prepara al seu pare, encarnat pel genial i ja desaparegut Tony Leblanc (guanyador d'un Goya per aquesta pel·lícula), un puré repugnant amb sobres de carn d'olla d'un restaurant, amb paper d'alumini i burilles incloses.

8. Un altre moment no menys lamentable de la mateixa pel·lícula és l'escena que es desenvolupa en un restaurant xinès:

Torrente: “¿Esto qué es?"

Cambrera: "Bambú"

Torrente: "Esto es lo del oso panda, ¿tengo yo cara de oso panda?"

Sobren els comentaris. Millor veure-la a continuació.

9. Fa poc vaig tornar a veure per enèsima vegada la pel·lícula basada en l'obra de teatre de Fernando F. Gomez: Las bicicletas son para el verano (1984) dirigida per Jaime Chávarri. Hi ha moltes pel·lícules del cinema espanyol que retraten aquells moments durs de fam que es van passar a la guerra civil. D'aquí sorgeix la discussió que té lloc en família sobre "¿quién se ha comido las lentejas?” Escenes semblants a les que es viuen a La Colmena (1982) de Mario Camus sobre l'obra de Camilo José Cela, només que aquesta última transcorre a la postguerra.

10. Per compensar l'amargor de la carestia i la fam ens trobem amb l'entranyable esmorzar amb quinze fills de La Gran Família (1962) de Fernando Palacios i Rafael J. Salvia.

11. Hi ha dos sopars especialment tibants i còmics al mateix temps en el cinema espanyol.  Un és el de Todo es mentira (1994) de Álvaro Fernández Armero on l'actor Coque Malla interpreta el xicot de la internacional Penélope Cruz i es veu obligat a menjar el seu plat més odiat, una samfaina a casa dels pares de la seva xicota. Les cares que posa el pobre home són impagables.

12. L'altre sopar incòmode és el de Crimen ferpecto (2004) d'Álex de la Iglesia on passa una cosa semblant amb els cigrons. Els actors van obtenir fins a tres premis Goya per les seves interpretacions. No us perdeu la següent escena amb mare antipàtica, pare adormit, xicota intransigent, nena llunàtica i xicot atemorit.

13. El mateix director també ens sorprèn amb un peculiar menjar entre el capellà i el “heavy” on el vehement personatge de Rosario (Terele Pávez) no deixa indiferent a ningú a El dia de la Bestia (1995), guanyadora de sis premis Goya. El personatge de Santiago Segura es queixa de menjar sempre conill per culpa de la seva mare i les ofertes del supermercat.

14. El magistral Luis Buñuel ens va oferir a Viridiana (1961) una barroca escena surrealista que plasma un gran banquet on diversos pobres omplen els seus voraços estómacs al voltant d'una taula molt ben proveïda. Recreava l'últim sopar de Jesucrist amb els pobres més espellifats, que bevien i menjaven aprofitant l'absència dels amos de la casa. Podeu veure-la en aquest enllaç.

15. Per la seva banda la pel·lícula guanyadora de tres premis Goya Días de fútbol (2003) de David Serrano conté una escena no apta per horari infantil que té lloc en un restaurant de la capital. El personatge portat a la gran pantalla per Alberto San Juan ens proporciona un "gran moment" equiparable al del sandvitx de Meg Ryan a Cuando Harry encontró a Sally només que més castís i "picantó". L'únic que se li ocorre dir a l'home per justificar els seus crits quan la seva exnúvia entra per la porta i li dóna conversa és "¡Qué situación! Se me está subiendo el Osobuccoooo”.

16. Una altra comèdia inoblidable per al gran públic que va guanyar tres Goyas incloent millor pel·lícula i millor director és El otro lado de la cama (2002) dirigida per Emilio Martínez Lázaro. Algú no recorda l'escena en què l'actriu María Esteve enumera tots els tipus de pasta que li agraden? (Minut 05:24)

17. A Los peores años de nuestra vida (1994) guanyadora de dos Goya i també d'Emilio Martínez Lázaro es celebra un curiós sopar de cap d’any on el reporter que transmet les campanades (el tristament desaparegut Álex Angulo) mor ennuegat pel raïm a la Porta del Sol.

17. I què dir de la "batalla" entre menjar macrobiòtic i menjar congelat que es porten entre mans els personatges de Loles León i Candela Peña? a ¡Descongélate! (2003) dirigida per Dunia Ayaso i Félix Sabroso?

19. Hi ha un curtmetratge deliciós anomenat Desaliñada (2001) de Gustavo Salmerón que va guanyar el premi Goya al Millor Curtmetratge de Ficció que narra la història d'amor entre un peix (Ernesto Alterio com "Lucio") i un enciam (Candela Peña com "Maria Francisca ") que comença a la cambra frigorífica d'un restaurant. Només puc dir tres coses: original, còmic i innocent. Podeu veure'l en aquest enllaç.

20. Encara que no té a veure amb el cinema no he pogut evitar incloure una raresa: Almodóvar al programa de cuina Con las manos en la masa (1984-1991) on el cineasta manxec li explica a Elena Santonja l'argument d'una nova pel·lícula que "tenia" al cap sobre "feministes guerreres a Vietnam".

No m'agradaria acabar aquest article sense esmentar que Madrid va ser en el seu dia escenari de grans pel·lícules internacionals com Alejandro Magno (1956), La Vuelta al mundo en 80 días (1956), Espartaco (1960, de Stanley Kubrick), Rey de reyes (1961) El Cid (1961), La caída del Imperio romano (1964), 55 días en Pekín (1963), Doctor Zhivago (1965), Patton (1970) o la famosa trilogia de Sergio Leone – Por un puñado de dólares (1964), La muerte tenía un precio (1965) i El bueno, el feo y el malo (1966)–. Amb això no vull dir que ja no es roden més pel·lícules a la capital. Són només alguns exemples. En els últims anys s'han rodat Els Límits del control (2009) del realitzador Jim Jarmusch o L'ultimàtum de Bourne (2007). Destaco aquestes pel·lícules perquè per als amants del cinema la dècada dels cinquanta i finals dels seixanta va tenir un valor especial, aquell que creen els mites.

Nombrosos artistes internacionals de la talla de Clint Eastwood, Ava Gardner, Cary Grant, Frank Sinatra i Charlton Heston, Orson Welles, Richard Burton, Sophia Loren, Claudia Cardinale, Charles Bronson, Robert Mitchum, Alain Delon, Kirk Douglas, Charles Laughton, Laurence Oliver, Tony Curtis, Peter Ustinov, Burt Reynolds entre d'altres van rodar pel·lícules a Madrid. I d'aquesta manera molts d'ells es van enamorar del nostre país i es van deixar seduir per la nostra gastronomia. Visca la gastronomia i visca el cinema, un tàndem perfecte!

Afegeix un nou comentari

Text pla

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Web page addresses and email addresses turn into links automatically.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.