Una proposta contra el malbaratament de menjar

Recentment hem tingut ocasió de conèixer la publicació de la Guia per a la reducció del malbaratament alimentari a l'Hostaleria promoguda per la Fundació Alicia i l'Oficina de Medi Ambient de la Universitat Autònoma de Barcelona. Vista la falta de criteri a la qual últimament ens hem acostumat, sembla molt necessària i, per tant, recomanable.

He arribat a sentir per aquí que la guia no és més que una suma de recomanacions oportunistes i insostenibles que no fan més que aprofitar la moda que alguns atribueixen a Jordi Évole i el seu cèlebre episodi de Salvados, on es denuncien certs costums relacionats amb la –coneguda com a– indústria de l'alimentació a la vegada que es donen –més– a conèixer els bancs d'aliments. De vegades s'aprecia certa contradicció entre els termes “indústria” i “alimentació”, però segurament són pensaments impurs.

Anomenar a aquest tipus de fenomen oportunisme és, com a mínim, desafortunat. El que s'aprecia després de llegir la guia (un altre hàbit recomanable) és que es va més enllà, ampliant l'àmbit d'actuació. Arriba a les cuines de casa i de professionals. Amb dades, però sense catastrofisme. O no tot el que podria donar-se-li. Tampoc seria necessari.

Però, anem al que toca. Deixem la difusió del fenomen a un costat i passem a seguir l camí que ha marcat i proposem idees i millores. Sense obsessions, que ens coneixem. Ens agraden les bombolles més que a un ximple un llapis. I es podria argumentar que el tema no mereix participar del bombolleig habitual.

Recentment vaig tornar a topar amb una forma d'estalvi i sostenibilitat gastronòmica amb molt rock'n'roll que, per la seva falta de pràctica per aquestes terres, gairebé la tenim oblidada. Es tracta de com bars i restaurants, quan t'han deixat satisfet amb el seu bon mejar i beure, tenen el gest de dir-te que si no pots amb tot, t'ho envasen i t'ho donen (sempre que sigui possible, això també).

I a hores d'ara algú s'esquinçarà les vestidures. La mala educació o la impossibilitat d'envasar certes delícies culinàries podrien entrar en la travessa de pretextos per seguir conquistant les Gàl.lies. Segurament aquest algú no recorda l'entrepà embolicat de paper albal amb el qual afrontava les jornades escolars. Ara, tendeix a anomenar-se fast food. És el que té el món (post?)modern, que genera llacunes de memòria. Encara que només sigui en algunes ocasions.

S'estigui d'acord o no, no em diguin que si sobra una bona porció de menjar i no es reutilitza en forma de croquetes, canelons i anàlegs (un gran actiu de les festes nadalenques), tirar-la no és una pena. Si es gaudeix d'això, sempre interessa. No es tracta que se li suggereixi al restaurador (gens d'imposicions brusques) tenir un envàs que li perjudiqui, sinó alguna cosa que serveixi prou com per donar-li la seva destinació final a casa. I aquí buscar el millor desenllaç. Des de reescalfar-lo fins a complementar-ho amb alguna cosa. El plat reconvertit en tapa. Tornem sempre al mateix. Cervesa i/o vermut a mà. Vida extra.

Si a això li sumem que, els que som clients, podríem sortir més de l'armari i oblidar-nos de tabús, es podria contribuir al fet que els soferts bancs d'aliments (per esmentar el que ara és el vaixell almirall, per a desgràcia col·lectiva) no estiguessin tan sols en la labor que exerceixen.

Per què no intentar-ho? Què es pot perdre en això? Per descomptat, el “no” ja ho tenim. Tant restauradors com a clients.

Text d'Alberto García Moyano, blogger d'Enocasionesveobares.com