Un engranatge insostenible

Quan encara no ens havíem allunyat d’on es fan les coses, el seu cicle condicionava la nostra manera de viure. Fèiem vacances a l’escola per la collita; celebràvem la festa major entre la sega i la verema; ajudàvem els veïns quan mataven el porc; anàvem a buscar bolets, cargols, xicoies, espàrrecs de marge o herba per als conills; dúiem al bestiar la calderada feta amb les restes del que havíem menjat… Quan encara no ens havíem allunyat de la producció alimentària, quan vivíem envoltats d’allò que després posàvem a la cassola, veient-ho créixer i ajudant-ho a cuidar, ningú no ens havia de dir quin és el temps de les figues, quan arriben les magranes, quan les taronges comencen a ser bones o si ha plogut plou –i no ha bufat massa vent– perquè es facin rovellons. No teníem tantes manies, ens agradava tot i enteníem l’àvia quan ens deia que llençar menjar és pecat. Perquè ho és. Però darrerament hem viscut aïllats en una bombolla de falsa seguretat, despreocupats d’on, qui i com es fan els nostres aliments. Algú ens els du a prop de casa, arrenglerats en unes lleixes sempre plenes; sempre amb un idèntic aspecte, calibre i color. Nosaltres ens limitem a llençar totes les sobres i qualsevol cosa caducada o mústiga per comprar-ne més. Ingenus irresponsables, som una baula d’aquesta cadena de malbaratament insostenible econòmicament, mediambientalment i, sobretot, èticament. Text de Toni Massanés publicat originalment al suplement QuèFem? de La Vanguardia