Què són els ‘sandos’, els sanvitxos japonesos

Sandwich, sandoicchi… sando! 

La història dels sandos comença a finals del segle XIX, en l’era meiji, quan el Japó va obrir les portes a les influències occidentals. Igual que va passar amb el curri i la cervesa, el sandvitx va arribar com a novetat estrangera i va acabar transformant-se en una cosa pròpia. La paraula anglesa sandwich es va adaptar com a sandoicchi i, més tard, va quedar reduïda a sando, molt més fàcil de pronunciar i de recordar. Però els japonesos no es van limitar a copiar-lo: el van redissenyar. En lloc d’un entrepà contundent i rústic, van optar per fer-ne un de delicat, suau i equilibrat. 

El secret és el pa 

Si hi ha una cosa que diferencia un sando de qualsevol altre sandvitx és el pa. El shokupan, com se’n diu al Japó, és un pa de motlle especialment tendre, amb una molla humida i esponjosa que gairebé es desfà a la boca. S’elabora amb llet, mantega i fins i tot un toc de nata, cosa que li aporta una dolçor molt subtil i una textura que frega la del cotó. A més, el fet que no tingui crosta el fa més suau quan es mossega i li aporta l’estètica neta i ordenada que tant caracteritza els sandvitxos japonesos. 

Els sandos més icònics 

Tot i que avui dia n’hi ha infinites versions —i cada cafeteria de Tòquio sembla que ha inventat la seva—, alguns sandos s’han convertit en veritables clàssics de la gastronomia nipona. 

El katsu sando potser és el més famós: filet de porc arrebossat amb panko, fregit fins que queda cruixent i sucós, col·locat entre dues llesques de pa amb un toc de salsa tonkatsu. El seu èxit és el contrast: l’exterior daurat i cruixent i l’interior tendre. És un mos senzill i alhora reconfortant, perfecte tant per fer un àpat ràpid com per a un menú de degustació en versió gurmet. 

Al pol oposat, hi ha el tamago sando, l’opció més humil i alhora una de les més estimades. El farciment està format per ou dur i maionesa japonesa —la famosa Kewpie, més lleugera i àcida que l’occidental— i es troba a totes les konbini del país. També n’hi ha versions més sofisticades, amb truita japonesa (tamagoyaki) en lloc de l’amanida d’ou. 

El fruit sando, probablement, és el més fotogènic. Llesques de pa blanc farcides de nata muntada i fruita fresca: maduixes, kiwi, mango, raïm… L’important no és només el sabor, lleuger i refrescant, sinó el tall en diagonal, que revela un mosaic de colors digne de la portada d’una revista. És la prova que al Japó fins i tot unes postres es poden convertir en una obra de precisió. 

I si parlem de luxe, el gyukatsu sando s’emporta el premi. Similar al katsu però amb filet de vedella, sovint se serveix poc fet, perquè el centre mantingui un vermell intens. Se sol trobar en restaurants especialitzats i, com és lògic, el preu també es dispara: és la versió prèmium dels sandvitxos japonesos. 

Sabor, comoditat i estètica 

Per què han triomfat tant els sandos, al Japó? D’una banda, són menjar ràpid en la màxima expressió: fàcils de transportar, a punt per menjar a qualsevol lloc i disponibles les 24 hores del dia en qualsevol konbini. De l’altra, encaixen perfectament amb l’obsessió japonesa per l’estètica minimalista: línies rectes, talls nets, farciments proporcionats. Però potser el més important és que combinen ingredients molt reconeixibles –ou, carn, fruita– amb una execució que els fa únics. 

Com podem preparar un sando a casa 

La bona notícia és que no cal viatjar fins a Tòquio per tastar un bon sando. Tot i que l’autèntic shokupan és difícil de trobar fora del Japó, qualsevol pa de motlle suau (millor si és de fleca i sense crosta) ens pot servir de base. 

El truc és respectar la simplicitat. Un katsu sando casolà, per exemple, no requereix més que fregir una costella de porc empanada amb panko, afegir-hi una mica de maionesa japonesa i salsa tonkatsu i tancar-lo entre dues llesques de pa. La màgia apareix quan es talla a meitats o en rectangles, deixant que l’interior es mostri com a protagonista. 

En el cas del tamago sando, n’hi ha prou amb de barrejar ou dur amb maionesa Kewpie i omplir-hi el sandvitx. El més important és no sobrecarregar-lo i mantenir-ne la suavitat característica. El fruit sando, en canvi, convé muntar-lo, embolicar-lo amb paper de plàstic transparent i deixar-lo reposar a la nevera un parell d’hores, abans de tallar-lo. Així la nata s’acomoda i el tall queda impecable. 

Si alguna vegada has pensat que els sandvitxos eren avorrits, deixa’t sorprendre pels sandos japonesos. Un pa suau, un farciment simple, un tall perfecte… i de sobte, el que semblava un sandvitx qualsevol es converteix en un de memorable!