Insectes, nova tendència de l'alta gastronomia?

Al darrer San Sebastian Gastronomika em van fer tastar formigues, tant qui ha encapçalat els darrers anys la controvertida llista dels 50 de la revista Restaurant, René Redzepi, del Noma de Copenhaguen, com l’Alex Atala del D.O.M. de Sao Paulo, que darrerament sona com a candidat a pròxim número u (recordeu que per celebrar l’inapel·lable lideratge d’El Celler de Can Roca no ens cal esperar a la proclamació dels resultats). Me’n van tornar a donar els cuiners de l’estat brasiler de Minas Gerais fa poc a Madrid Fusión; i ara m’arriba que aviat se’n celebren unes jornades de tast a Anglaterra... O sigui que la cosa és tendència.

Per als xefs que exploren l’insòlit gastronòmic com a exquisidesa, els insectes representen l’última frontera que separa el comestible de l’immenjable. A més, permeten bastir un discurs sostenible –ja el clàssic Marvin Harris explicava com algunes poblacions humanes havien trobat en aquesta classe d’artròpodes una bona font de proteïnes–. També és cert que l’obsessió per descobrir el que és diferent i “autèntic” de cada lloc valoritza pràctiques tradicionals que abans potser eren residuals.

Recordo haver tastat altres vegades insectes, aquí amb Montse Guillem i Llorenç Petràs. Al Nord de Tailàndia vaig menjar cucs, i també a Mèxic, a més d’ous de formiga i llagostes de terra. Per cert, ara mateix marxo cap al D.F., ja us ho explicaré.