El client no sempre té (tota) la raó

Amb freqüència es parla de què han de fer propietaris i treballadors d'establiments gastronòmics per merèixer-se una certa fama (com si fos un imperatiu irrenunciable) i, encara de forma més freqüent, del que no han de fer (encara més imperatiu i més irrenunciable). Tot sigui per no vulnerar els drets del consumidor. Sens dubte quelcom necessari encara que, com tot en la vida, millor en la seva justa mesura. Potser –i dic potser– aquest zel a l'hora de fer crítica d'aquest col·lectiu desemboca en obsessió. O, millor dit, en distracció. Estem tan pendents de mirar la palla en l'ull aliè que molt sovint (no sempre, sense catastrofismes!) ens oblidem d'adonar-nos que tenim una biga de proporcions bíbliques en el propi. Arribats a aquest punt, i abans de seguir donant la llauna, convé fer un breu parèntesi. Que no es malinterpreti el que aquí s'escriu. Sí, existeixen locals amb mal menjar i pitjor servei; i res més lluny de la intenció del que escriu que fer-li el joc als propietaris de qualsevol d'aquests locals. Però l'equilibri còsmic dicta que també n'hi ha en sentit contrari i que, malgrat això, seguim observant-los amb la mateixa fúria que als primers (potser per la inèrcia adquirida després de visitar als primers). El cas és que a vegades un té la sensació que a certa gent li agrada la sang. I no em refereixo a la d'un bon tros de carn alabesa a la que se li ensenya la planxa només per espantar-la. Tampoc es tracta de posar-ho en el nivell de drets i obligacions. Que no ens pugui el formalisme. Es tracta d'acceptar que, en això d'acudir a un establiment gastronòmic, tots ens mullem (o hauríem de). Sigui quin sigui el tipus d'establiment. El que passa quan vas a un bar o un restaurant, sigui el de sempre o un de nou, parteix del mateix. Uns atenen i uns altres volen ser atesos. I el que passa en un d'aquests establiments –per sort pel gènere humà– és més que un simple contracte de compravenda de mercaderies. No seria una bogeria recordar-li a la gent que va a un bar, celler o restaurant a degustar el seu menjar i/o beguda que mengem/bevem a casa aliena. I no estem sols. Quan un pren posicions en un local de restauració, la relació és de dos. De dues parts que han d'implicar-se. Si el que cuina i serveix ha d'estar implicat i fer-te feliç durant la teva estada (el que anomenen ara experiència gastronòmica), per què no retornar-li amb la mateixa moneda? No es tracta de fer-se amic del cambrer per a tota la vida i anar-te'n de copes amb ell, sinó simplement de generar karma, això que de forma immillorable va postular Earl Hickey en aquesta gran sèrie que va ser Me llamo Earl. Es pot donar el cas que els que t'atenguin no tinguin el millor dia de la seva vida, però mai està de més intentar, com a mínim, que la cosa no empitjori. Poques coses hi ha més barates que ser amable i, si ells han de ser-ho per definició i exigència, per què no els qui acudim en condició de clients? El client no sempre té –tota– la raó. Però no pel fet de pagar un compte al final de la vetllada. Amb l'assumpte del km 0 i la recerca de material de qualitat, de vegades es poden marejar entre tant proveïdor. Res de decàlegs ni codis de bones pràctiques. Sentit comú i ganes de donar-ho tot. Quantes vegades han sentit això de “surt i diverteix-te”. Doncs això. I sense excuses. Text d'Alberto García Moyano, blocaire d'Enocasionesveobares.com