El brindis no entén de fronteres ni de temps

En el primer acte de la Traviatta el protagonista recitava: “Beguem perquè el vi avivarà els petons de l'amor”. Aquell entusiasta fragment era un brindis en el musical (brindisi) i en el narratiu, doncs incitava a la resta de personatges a beure, gaudir i compartir. Un moment d'alegria i comunió que no coneix fronteres ni temps, atès que el brindis és un dels llaços culturals més arrelats en tota tradició. Per això creiem necessari analitzar des del punt de vista històric-cultural un ritual que sens dubte és un curiós patrimoni immaterial de la humanitat.

L'origen del brindis és difús però la seva presència en pràcticament totes les cultures convida a la cerimònia, al goig i la germanor. Diverses teories apunten la seva arrencada a les libacions de l'Antiguitat, aquelles mostres de veneració als déus o als morts on es llançava sang o alguna beguda, alcohòlica o no, sobre un altar o pedra per mostrar el respecte i pregar protecció. Altres teories assenyalen el fet de xocar les copes fins a fer barrejar o esquitxar els seus continguts com a motiu de prevenció i confiança enfront del costum d'enverinar a l'enemic diluint un verí en el seu recipient. Les diverses opinions només es posen d'acord a afirmar que, etimològicament almenys, parlem de brindis des de l'època de Carlos V, quan els seus soldats en finalitzar el cruent saqueig de Roma van cridar “*Bring *dir’s” (jo t'ho porto!), res a veure amb un ritual de taula com podeu observar.

No obstant això, cal destacar alguna cosa molt més bàsica i prèvia com el fet que compartir beguda és innat en la majoria de cultures. N'hi ha prou en conèixer que les primeres troballes arqueològiques al voltant de la cervesa revelen que era compartida en grans atuells on suraven restes de gra i brossa, i els comensals havien d'absorbir el líquid per mitjà de canyes de jonc (els antics ja anaven de canyes!). Més tard, tant sumeris com egipcis van prologar aquesta tradició sent ja prolífics amb el filtrat i en la ceràmica. Amb això es demostra que la vinculació social entre beguda i home es dóna des de les primeres civilitzacions. Com diu l'investigador Tom Standage: “compartir una beguda amb algú és símbol universal d'hospitalitat i amistat”.

Posteriorment podríem afirmar que tot brindis es regeix per una sèrie de normes comunes independentment de la geografia. Històricament és l'amfitrió o la persona de més rang l'encarregada d'aixecar la copa i desenvolupar un petit discurs on es mostri respecte i agraïment. El següent, com ja sabem, és la resposta coral, la qual, fent una petita anàlisi de les paraules utilitzades en els diferents idiomes, respon a tres de les següents opcions: una exaltació a la salut (“be ?a?*tak” en àrab, "*Iechyd *Dda" en *galés, "*Na *zdravie" en eslovac…), al gaudir del moment (“*cheers” en anglès, "*Prieka" en letó, "*Gëzuar" en albanès…) o bé a acabar tot el got (“*Tram *ph?n *tram" en vietnamita, "*Skål" als països escandinaus, “ga*nbei” en xinès *mandarín, “*mod-*kaew” en *thai…). Aquesta última és sorprenent perquè precisament el protocol occidental actual regeix que el més educat no és donar més d'un xarrup, encara que també condemna el xoc de copes en pro de simplement un alçament d'aquestes i no és precisament el que es sol fer. També és curiós matisar que el nostre xin xin o cin cin (italià) tenen segons la RAE una derivació cantonesa encara que existeix també la teoria que provingui del "L'Chayyim" hebreu.

Existirien moltes anècdotes i consideracions al voltant del brindis. Cal destacar que la Marina Reial britànica dedica a tal cerimonial una frase diferent segons el dia: els dilluns brinden per les seves flotes, els dimarts pels seus homes, els dimecres per ells mateixos, els dijous per les sagnants guerres, els divendres pels diners que guanyaran, els dissabtes per les seves dones i els diumenges pels amics absents. Una altra cosa a tenir en compte és que a Hongria mai haurem de brindar amb cervesa doncs, segons ens expliquen els amics de Paprika Gourmet, recorda a la celebració austríaca després de derrotar als magiars fa cent cinquanta anys. També assenyalar que en la taula xinesa sempre haurem de sostenir els gots per sota del nostre amfitrió en senyal de respecte, un valor que sempre prevaldrà en l'etiqueta asiàtica.

I si bé hem començat aquest article d'una forma molt musical recordant al magistral Verdi, volem tancar-ho amb un altre artista que ens va ensenyar que per malament que ens vagi el dia sempre hi ha un motiu per brindar. Així que com cantava Andrés Calamaro a Los Rodríguez: “Brindo por el momento que tú y yo nos conocimos / y por los corazones que se han roto en el camino /Brindo por el recuerdo y también por el olvido / Brindo porque esta noche un amigo paga el vino…” Salut!

Text de Carmen Alcaraz del Blanco, blogger de Cultura Gastro