Cracker, una festa del rock’n’roll al Music Hall de Barcelona

El proper dimecres 2 de desembre arribarà a la sala Music Hall de Rambla Catalunya de Barcelona la banda americana Cracker, per presentar el seu últim disc "Berkeley to Bakersfield" i per celebrar els 30 anys de la revista musical especialitzada Ruta 66.

Ruta 66 va néixer el 1985 d'una escissió de la revista Rock Especial, més tard Rockdelux, mentre David Lowery un dels dos fundadors de Cracker, conduïa les destinacions d'una altra gran banda californiana Camper Van Beethoven. Haurien de passar encara 5 anys fins a la separació d'aquests últims i el disseny i construcció del que fins ara coneixem com Cracker.

Va ser en 1990 quan David juntament amb el guitarrista Johnny Hickman i van començar a perpetrar els fonaments de Cracker, una de les bandes més polifacètiques de l'escena californiana dels 90 's i fet i fet una de les més atractives de l'escena underground americana de la dècada.

Sense casar-se amb res ni amb ningú, el seu primer disc "Cracker" era una explosió d'alegria i alegria que podia agradar per igual al públic indie o alternatiu, als amants més carques del típic rock americà, als aperturistes del country rock i als que buscaven en una nova etiqueta, americana, escapar del tedi i la clonació mental de dècada anteriors.

Des d'aquest primer disc la desfilada de músics ha estat nombrós i complicat de seguir, però sempre s'han assegut junts al pedrís de la diligència dels dos conductors habituals, David Lowery i Johnny Hickman, que seran els encarregats de dirigir el viatge del proper 2 de desembre.

Com us deia anteriorment s'acosten a Barcelona, ​​i van ja unes quantes visites, per presentar-nos i fer els honors del seu últim disc, el doble àlbum d'estudi "Berkley to Bakersfield" editat el 2014 i plantejat com un viatge iniciàtic entre les dues ciutats que donen nom al disc. Per a l'enregistrament de l'àlbum van comptar amb nombrosos companys de professió entre els quals destaquen els membres de la primera formació per a la primera part del disc, l'anomenat "Berkley".

Entre les ciutats de Berkley i Bakersfield hi ha només cinc hores en cotxe, però musicalment són molt diferents i és per això que els dos discos són diferents, reflectint l'esperit d'aquest viatge que abans comentava.

Berkley va veure néixer part del millor de l'escena rock dels 70 i 80, mentre que Bakersfeld és més propera al country o el que actualment es coneix com americana; i és per això que les primeres nou cançons són més dures, més properes al punk i al garage, mentre que les segones es centren més en un estil més pausat i country.

Els dos hemisferis tenen en comú lletres molt reivindicatives i fins i tot políticament incorrectes, que denoten que els membres de Cracker aprofiten qualsevol excusa per deixar sobre el paper quin és el seu posicionament davant la política i la societat en general. No és una cosa nova, ho vénen fent des dels primers discos, però ja se sap allò de "més sap el Diable per vell que per diable".

Us puc assegurar que assistir a un concert de Cracker és endinsar-se en una lliçó de rock americà d'alta qualitat, és sotmetre a una sessió de gimnàs musical on les agulletes estan assegurades i on els refrigeris són imprescindibles per no acabar deshidratat.

Perquè si bé el disc que vénen a presentar és per si només una garantia d'un gran concert, no oblidem que en un xou de Cracker no hi poden faltar temes clàssics i obligats com "Low", "Teen Angst", "Lonsome Johnny Blues" , "I Hate My Generation" i la imprescindible i bellíssima "Euro-Trash Girl".