Prenguem exemple de Santa Vittoria

El post que va publicar Òscar Gómez el passat 14 de gener en aquest mateix lloc, em va fer pensar en una pel·lícula que vaig veure fa molts anys amb el meu pare al desaparegut cinema Roma a Barcelona, abans que acabés convertit en sala X i poc abans del seu tancament definitiu. Es tractava d’una reposició d’El Secreto de Santa Vittoria (1969), una pel·lícula dirigida per Stanley Kramer i interpretada per Anthony Quinn, Anna Magnani, Virna Lisi, Hardy Kruger i Giancarlo Giannini, entre d’altres. Una pel·lícula més bonica que bona, la veritat, rodada en gloriós Panavision i color by Deluxe, als estudis de Cinecittà. La cinta, pel que sembla basada en fets reals i en la novel·la homònima de Robert Crichton, explica com en un poble italià, Santa Vittoria d’Alba (Piemont), just després de la caiguda i mort de Mussolini i de tostar el cul als feixistes que el governen, escullen com a alcalde el borratxo Bambolino, una mica per casualitat, al mateix temps que s’assabenten de que una columna de l’exèrcit alemany en retirada es dirigeix cap allà amb la intenció de confiscar totes les ampolles de vi que els seus habitants guarden gelosament. Ni més ni menys que un milió d’ampolles, que els veïns consideren el seu més preuat i únic tresor. Immediatament l’alcalde accidental, com bon pitof que és, organitza la defensa de la joia local i organitza el trasllat de set-centes mil ampolles a unes coves amb l’esperança que els alemanys es conformin amb les tres-centes mil restants. Bambolino, en un moment de la pel·lícula i si la meva memòria no em traeix, diu que “ni pàtria ni preocupacions no importen, si tenim vi”, la qual cosa es podria considerar el perfecte lema de qui alça el colze amb massa freqüència. Arriben els alemanys i el comandant que els mana exigeix el lliurament de tot el vi del poble que, segons diu saber, puja al milió d’ampolles. Bambolino menteix i ofereix les tres- centes mil com si fossin el tot, però el cabut alemany vol el lot complet. Allà s’inicia el joc del gat i el ratolí entre l’èbria i mediterrània astúcia de l’italià i el mètode cartesià d’arrel kantiana de l’oficial nazi. Al final, els soldats han de marxar definitivament i davant la impossibilitat de trobar les ampolles, el militar llança el seu últim envit: reuneix tots els habitants del poble a la plaça, desenfunda la seva Luger, apunta a Bambolino i amenaça de matar-lo si algú no li diu, schnell, schnell, rasch, rasch, on amaguen les ampolles. Com a Fuenteovejuna, tots a una, i ningú diu res. El nazi, finalment derrotat, torna la pistola a la seva funda i just quan fa mitja volta per anar-se’n i no tornar, Bambolino li diu i amb un somriure beatífic que li vol fer un regal de comiat, perquè se’n vagi content i amb un bon record d’Itàlia. Bambolino li dóna una única ampolla del preuat vi de Santa Vittoria. THE END. Òbviament, la pel·lícula està molt lluny de pretendre oferir qualsevol lliçó, més enllà de ser una tòpica exaltació de la joie de vivre i imaginació llatines, davant la presumpta cabuderia i cuadriculatura dels nòrdics i del valor innegable de la unitat de la gent per fer front a les adversitats. Però hi ha alguns ensenyaments que es poden extreure dels habitants de Santa Vittoria. L’amor per allò que ens és propi també s’ha de fer extensiu al nostre patrimoni gastronòmic i als productes que ens identifiquen i ens defineixen. Pot semblar una  obvietat i alguna cosa de “perogrullo”, però per desgràcia és quelcom que no ens hem de cansar de recordar. A mi em sembla inaudit que la millor sobrassada del món la faci Oriol Rovira a Els Casals en ple Berguedà i no es faci a les Balears. No entenc que el cava sigui de vegades una cosa tan maltractada a la mateixa Catalunya, fins al punt que algun sommelier m’hagi confessat en una ocasió que és una cosa en què no creu, ja que es tolera que s’anomenin cava vins de València i Castella. I trobo increïble que no hagi estat fins fa pocs dies que un govern espanyol s’hagi decidit a regular una cosa com el pernil ibèric, però que alhora la legislació sobre, per exemple, el torró sigui tan catastròfica, que permeti considerar legalment com a tal autèntiques atrocitats, que acaben per reduir el dolç nadalenc per antonomàsia a qualsevol cosa que tingui forma de pastilla. Ni dir té, com de trist és constatar en què s’han convertit els tomàquets (amb botigues plenes de falsos raf, falsos tomàquets de Montserrat i varietats estranyes com els kumato i una cosa anomenada tomàquet ibèric) o el pa, que es ven i es compra bàsicament descongelat. I si de cas, un altre dia els parlo de l’oli d’oliva verge extra que no ho és, i tot això. Recorden allò que cantava Raimon de “qui perd els orígens, perd la identitat”? Doncs això. I és que a diferència de la gent de Santa Vittoria no sabem quins són els nostres tresors. Per sort, no tot està perdut i encara queden alguns Bambolino. També n’haurem de parlar algun dia. De moment, brindem per ells. Salute! Text d'Albert Molins, blogger d'Homo Gastronomicus