Hem de deixar propina? Sempre, mai, algunes vegades?

El meu pare és un dels homes més savis que he conegut a la meva vida, però d’un temps ençà, té el curiós costum de no deixar mai propina als restaurants on menja. Sol pagar amb targeta de crèdit i tampoc no porta gaire diners en efectiu a sobre. Durant un temps, la meva mare va intentar convèncer-lo de l’equivocat de la seva política propinatoria i davant la negativa del meu estimat progenitor de rectificar-la, doncs també és una de les persones amb més determinació que he conegut (ell li diu ser inassequible al descoratjament), ella deixava la propina. Fins que es va donar per vençuda, com en moltes altres coses amb el meu pare al llarg de més de quaranta anys de matrimoni. He de confessar que era divertit i fins i tot entendridor contemplar aquesta batalla de brometa entre els dos per deixar o no gratificació per al servei de sala i reconec que de vegades vaig sortir al rescat de la meva mare i jo mateix vaig ser el que fer-se càrrec de l’habitual gratificació, doncs sabia que el meu pare no es donaria per vençut. Per cert, és doctor en Economia i llicenciat en Dret. Així que els diners i el sentit de la justícia són el seu fort. Els arguments que esgrimeix per a tan recalcitrant actitud, vostès se’ls poden imaginar. Que ell paga el que posa el compte religiosament i que no entén que s’hagi de deixar uns diners extres a tall de gratificació per portar-li els plats de la cuina a la taula i servir-li el vi. Que això se sobreentén que va en el preu. Que el propietari del local s’encarregui de pagar als cambrers el que cregui oportú i que el deixin a ell tranquil. Allò de repartir donatius perquè el servei hagi estat amable, atent i li hagin donat tota mena d’explicacions sobre el que ha menjat o sobre algun plat no inclòs a la carta, ja li sembla una broma de mal gust. Al capdavall, diu el meu pare, és la seva feina i se suposa que han de fer-la bé, o el millor que puguin i sobre allò de ser amables i atents, no entén que pugui ser d’una altra forma, ja que la gent ben educada així s’ha de comportar amb els seus semblants. Així tracta ell els seus clients. I al capdavall, i aquest és l’argument definitiu per a l’home que em va donar la vida, ell, que té 72 anys i que encara es manté en actiu i treballa més hores que jo (i els asseguro que jo en treballo un munt), mai no ha rebut cap propina per la seva feina. El seu sou i punt. Això ho dic més que res perquè no creguin que és un vell xaruc i excèntric. Així que la pregunta ja està formulada. Hem sí o no de deixar propina als restaurants? Si la deixem, ha de ser sempre o només si el servei ha estat fora de sèrie? I si la carta posa servei inclòs? I si posa que es cobrarà tants euros per servei, podem entendre que això és la propina i que per tant no cal que la deixem? I els recordo als honrats hostalers que encara cobren per aquest concepte que és il·legal fer-ho. Recordo que la primera vegada que vaig anar a Nova York em va sorprendre molt un adhesiu en el qual es llegia que les propines eren “customary but not mandatory” (acostumades, però no obligatòries). Però al final del trajecte no hi havia taxista que no esperés l’habitual propina i ai! del viatger que gosés no satisfer la “mordida”. Sobre Nova York, i en general a tots els EUA, circula una espècie de llegenda urbana sobre que els cambrers no tenen sous i que el seu salari és la propina i que per tant cal deixar-la sempre i que ha de ser al voltant del 10% de la factura. La veritat és que se’m fa molt estrany pensar que un país com els Estats Units hi hagi gent treballant de cara al públic sense contracte i sense sou. Una altra cosa són els ajudants i rentaplats llatins de què parla Anthony Bourdain sovint als seus llibres. Recordo un viatge a Turquia, a Istanbul, i un sopar al restaurant Haci Baba. Arriba l’hora de pagar, paguem i el cambrer vinga a demanar en un anglès precari, però perfectament comprensible que faltava la propina. El meu pare, que té un nivellàs d’anglès, es va fer el longuis, però l’otomà insistia i el meu pare... doncs es feia el longuis. Era com un regateig al Gran Basar. Ni més ni menys. Al final el meu pare va deixar menys de la meitat del que el cambrer li exigia i aquest va donar la negociació per acabada mentre feia gestos desaprovatoris amb el cap i remugava malediccions (vaig suposar jo) en turc. Em sembla que aquells de vostès que hagin arribat fins aquí han d’estar pensant que molt jiji i molt jajaja, però que encara esperen que digui d’una vegada què penso sobre les beneïdes propines. Mirin, jo la deixo sempre. Però de vegades no puc evitar pensar que el meu pare té raó. Segurament els cambrers estiguin mal pagats i en temps de crisi més, però com molta una altra gent als seus respectius llocs de treball. Sí, la propina és una gentilesa, que de vegades hi ha cambrers que es guanyen i d’altres que no, però sens dubte no hauria de ser obligatòria. Així que jo crec que el millor és allò dels taxis de Nova York: “customary but not mandatory”.