Les bones maneres a la taula: tradicions i anècdotes

Les bones maneres a la taula, aquest vell tema tan del gust dels amants del protocol i, si em permeten, d’aquells que els agrada tocar el que no sona. Que si el platet del pa va d’aquest costat, que si l’ordre dels coberts, que si cal emprar aquest cobert per menjar-se tal cosa, que cap a on cal inclinar el plat per escurar les últimes cullerades de sopa, què es pot menjar amb els dits i què no i així fins a l’infinit i més enllà. Però, per un moment, tornem a allò que és més bàsic: ganivet i forquilla. El ganivet a la dreta i la forquilla a l’esquerra. Sí? Bé. Els agafem exactament així. Punxem amb la forquilla, tallem amb el ganivet i ens emportem el tros a la boca amb l’esquerra que és on tenim la forquilla. Aquesta es considera la manera correcta de menjar entre gent de bones maneres i costums… i dretans. Si ets esquerrà la fórmula és exactament la mateixa, però amb les mans intercanviades. Ara bé. Ha estat sempre així? És així a tot arreu? Doncs no. Per exemple els nord-americans ben educats fan alguna cosa que, als ulls d’un europeu, pot resultar curiós i fins i tot de mala educació. El nostre amic de Florida, Nova York, Illinois o Califòrnia agafarà els coberts exactament com ho faríem nosaltres, però un cop tallat el tros que ingerirà, deixarà el ganivet delicadament inclinat sobre el plat, es canviarà la forquilla de mà (d’esquerra a dreta, en general) i amb la forquilla a la ma dreta (USA, USA, USA!) s’emportarà el menjar a la boca. Podríem denominar a aquesta peculiar maniobra el cut-and-switch (tallar i canviar) o l’star-spangled fork flip (el salt de la forquilla de les barres i estrelles). Ja hi deu haver qui estarà pensat que aquesta manera de perdre el temps amb tant canviar de mà els estris a l’hora de menjar només se’ls podia passar pel cap ells, però no deixa de ser curiós en una gent tan pragmàtica, sobretot amb el menjar. Però, per damunt de tot, no siguem tan esnobs, perquè el que resulta realment divertit és que aquesta és una herència que els vam deixar els europeus. El més peculiar, en tot cas, és que no se n’hagin deslliurat com van fer amb totes les altres fa més de dos-cents anys. Des de la seva aparició, la forquilla es va utilitzar amb l’esquerra, però al llarg del segle XVIII, a França, es va convertir en moda i símbol d’elegant pedigrí deixar el ganivet al costat del plat, canviar la forquilla de mà i portar-se l’aliment a la gola amb la mà contrària. Normalment les bones maneres tendeixen a privilegiar la delicadesa i probablement fos més delicat dinar amb la mà que millor es dominava que en la majoria dels mortals és la dreta. A més, el fet de baixar el ganivet podria haver estat considerat una manera menys “violenta” de dinar que no pas fer-ho daga en mà  (estigués a la mà que estigués) i per tant més educada. Clar que també pot reflectir el tan estès culturalment prejudici sobre la mà esquerra (i de passada sobre els esquerrans). Per exemple, els àrabs utilitzen exclusivament per menjar, i sense estris, la mà dreta. O potser el cut-and-switch es va convertir en popular només perquè era incòmode, ja que, com succeeix sovint en el món de les bones maneres, una gran ineficiència otroga una gran elegància. Recorden l’escena d’Allò que el vent s’endugué en la qual Vivien Leigh s'enfunda una cotilla? Doncs això. A partir de mitjans del segle XIX, i una altra vegada a França, els portaveus dels bons costums van renegar del cut-and-switch i van proclamar les bondats de dinar amb l’esquerra, per ser més fàcil i més còmode. Pel que sembla el missatge no va arribar als Estats Units on, el que va ser un dia una manera europea, es va convertir en l’american way of eating. I suposo que en una societat que considera tot un éxit poder menjar i conduir alhora i en la qual la majoria del menjar ja ve gairebé fins i tot digerit, tot aquest tipus de subtileses se’ls en fot. I segurament fan bé. Al final, si m’accepten una opinió, es tracta de menjar sense ofendre els que ho fan amb nosaltres i de manera que ens sentim còmodes i relaxats. Aquesta hauria de ser la màxima de tot protocol. Al capdavall, menjar és una festa i es tracta de passar-ho bé i no de posar-la cotilles, oi senyoreta Scarlata?