Freegans, de les escombraries al restaurant

Nou de la nit, als voltants d'un supermercat a Madrid, Barcelona, Berlín o Nova York, el comando carregat amb bosses i carros manufacturats comença la cerca del seu particular tresor en contenidors i galledes d'escombraries. Es creuen amb els indigents i persones sense llar que la crisi ha multiplicat sense pietat, els seus companys de caça. La diferència és que als components d'aquesta banda silenciosa no els falta casa, ni en molts casos un salari amb el qual comprar menjar passant per caixa. La seva intenció, diuen, no és la seva pròpia supervivència, sinó la supervivència del planeta: són freegans, o frigans.

Moviment nascut al Nova York dels 90, els freegans (de “free”, gratis, i “vegan”, vegà) denuncien la ingent quantitat de menjar que es llença als països desenvolupats. Segons el col·lectiu madrileny Comida Basura, a Europa, el 42% dels aliments acaben al contenidor. La Comissió Europea calcula que a Europa es rebutgen un total de 179 quilos per persona l'any.

Els supermercats retiren dels seus prestatges els productes propers a la data de caducitat i només el 20,5% lliuren aquests aliments a ONG o bancs d'aliments. Amb aquestes dades com a bandera, els frigans, que es reparteixen ja per la majoria de grans ciutats del món, es dediquen a recollir aquest menjar en bon estat i a organitzar amb ella sopars populars i fins i tot bancs d'aliments en xarxa on, de forma gratuïta, tothom pugui accedir a un banquet perfectament saludable.

Malgrat el seu nom, per unir-se a ells no és necessari ser vegà o vegetarià, el problema és que els productes animals són de més difícil recuperació i no solen incloure's en el menú d'aquests rescatadors d'aliments. El que sí que implica ser frigà és una postura bastant clara enfront de la situació política i econòmica: crítics amb el sistema capitalista, advoquen per un món més just on la filosofia de l'usar i llençar se substitueixi pel reciclatge i una més justa distribució dels recursos. Potser menys organitzat que el moviment Slow Food, tots dos comparteixen aquest desig de combatre el malbaratament. Una de les seves bíblies és el llibre Despilfarro: el escándalo global de la comida, de Tristam Stuart.

No obstant això, i per molt bonica que sigui la teoria, això de menjar alguna cosa sortida de les escombraries no li sona bé a tothom i el seu pla ha tingut molts detractors, començant pels mateixos governs. A Madrid, per exemple, una llei multa des de 2009 amb fins a 700 euros per buscar a les escombraries. La millor opció és que siguin els comerciants els qui donin els seus productes, alguna cosa que a poc a poc va en augment, tot i que molts s'hi resisteixen, encara, per temor al fet que una futura intoxicació els fiqui en embolics.

Així les coses, en els últims anys els col·lectius de frigans han bolcat els seus esforços a rentar la cara del menjar més brut i en eliminar de l'imaginari col·lectiu la idea d'activitat minoritària, de cosa d'uns hippies amb molt de temps lliure. Als sopars comunitaris en precaris menjadors improvisats o al carrer se'ls han donat un rentat en cites com a Disco Sopa, a Madrid, amb música i laboratori de projectes incorporat, o els tallers La comida no se tira, on s'imparteixen classes per aprofitar millor els aliments.

També projectes artístics internacionals, com a Excedents/Excess, intenten apropar el fonament frigà al gran públic. Desenvolupat simultàniament a Madrid i Nova York, pretén dignificar el fet de recollir menjar i advoca per un canvi en les lleis per solucionar el problema del massiu desaprofitament d'aliments.

EA Alemanya, un dels països amb frigans més actius, el documental Taste the Waste, de Valentin Thurn, va portar el concepte fins a la secció Cinema Culinari del Festival Internacional de Cinema de Berlín, allunyant el moviment dels circuits marginals per introduir-lo en les xerrades de saló. Com a complement a la presentació de la pel·lícula, la Berlinale va voler demostrar com de bo pot estar el menjar “dolent” convidant el premiat xef alemany Michael Hoffman, del restaurant berlinès Margaux, a elaborar un menú amb menjar rebutjat i aliments donats per diversos comerços. La seva improvisada pasta amb tomàquet i vegetals va ser tan aplaudida com el documental i l'esdeveniment va suposar una empenta sense precedents pels frigans del món.

El primer menú, a París

La consagració d'aquesta filosofia i la seva incursió en l'univers del cool va arribar l'any passat amb l'obertura del primer restaurant amb menú elaborat íntegrament amb aliments salvats de l'oblit. A més, i lluny del que es pogués pensar, aquesta casa de menjars no està en un barri deprimit d'alguna ciutat de províncies, sinó en ple Marais, l'exquisit i artístic barri de París. Allí, Freegan Pony, el primer restaurant freegan vegetarià de França, gestionat pel col·lectiu Pro Bono Público, reuneix els divendres, dissabtes i diumenges els parisencs en sopars cuinats amb les restes que els donen els comerciants de la zona.

Purés de verdures, la tan francesa ratatouille, una quiche d'espinacs, porros i ceba… el menú és sempre inesperat perquè, com expliquen els seus responsables parafrasejant Forrest Gump, aquest indret “és com una caixa de bombons, mai saps el que et tocarà”. No es pot posar cap pega a plats saborosos i completament gratuïts. A Freegan Pony només es paguen les cerveses i el vi i en sortir els clients són lliures d'endur-se'n a casa tota la fruita i verdura que els plagui.

Un primer temple –i segons els seus adeptes no serà pas l'últim–, d'un moviment que convida a pensar, canviar hàbits i assaborir un menjar dolent que està molt bo.