Formatge de La Nucía: el formatge fresc del mediterrani

Avui ens centrarem en una varietat de formatge fresc d'elaboració artesanal que es fa a la localitat alacantina de La Nucía, d'aquí precisament el seu nom: Formatge de La Nucía que compta amb una marca de qualitat des del 23 de desembre del 2008.

Aquesta varietat és la més consumida en aquesta zona del mediterrani, fins i tot per sobre del tan famós formatge de Burgos. Com aquest últim, el formatge de La Nucía és fresc, sense maduració, de lleuger premsat i elaborat amb llet pasteuritzada. Concretament, l'alacantí es fa a partir de llet de cabra i de vaca. És un formatge sense crosta i completament blanc, amb un tall tou i esponjós i amb gran humitat que fon al paladar. Aquest tipus es caracteritza per tenir un sabor dolç i lletós, ​​lleument àcid, amb un punt làctic, amb prou feines amb sal, fina textura i cremós a la boca. Pot arribar fins a 2 quilos de pes.

És relativament jove, ja que es va començar a elaborar per un formatger de La Nucía (JFS) el 1959, el qual va tenir la idea d'usar com a motlle una ouera de filferro per donar-li forma, quedant gravat el seu entramat metàl·lic en forma de rombes. A partir d'aquest moment i amb el pas dels anys, altres productors van emprar el mateix motlle.

El formatge de La Nucía es pot presentar en diversos formats que distingeixen el seu grau de salinitat. Per això trobem el formatge tovalló que rep el seu nom per la peculiar manera d'envasar que recorda a com ho feien antigament els pastors, és a dir, embolicant la massa en un tovalló i fent-li un nus ben estret perquè es compacti la massa. Una altra de les varietats és la cassoleta (cassola petita en valencià) que presenta un format més petit.

Per tot això, és un formatge per consumir a qualsevol hora. Suggerim degustar amb un bon raig d'oli d'oliva, olives negres, amanides variades o amb productes dolços com la mel, el codony, el cabell d'àngel o fins i tot amb fruits secs. Per maridar, és perfecte el vi blanc afruitat.

Aquest i altres formatges de la zona, val la pena tastar-los per ser autòctons i perquè gràcies a l'esforç dels seus productors, no s'ha perdut la tradició d'elaborar-los.