Bodegues, bars, tavernes i altres temples socials

Sense cap mena de dubte, no serien aquestes les primeres línies que s'escriuen, com al·legat, a favor d'aquests llocs. I, especialment, d'un temps ençà. Per descomptat, en els últims mesos i/o anys veiem freqüentment manifestacions a favor d'aquesta forma de vida (així ho crec jo) i de la seva companya de fatigues, la tapa. Sempre ben acompanyats del seu vermut o canya.

Fa poc, un altre gran rastrejador de llocs de bon menjar y de bon beure, en David, ho va resumir com ningú. Els bars creen teixit social, va dir. I això em va fer pensar (gràcies per la inspiració), una vegada més, en aquest –recurrent– tema. Per descomptat, trobar-se en bona companyia al voltant de plats i gots és sens dubte el reflex del que som. Ens agrada socialitzar-nos. I el millor és que no estem sols. Tot i que tenim aquest indiscutible segell mediterrani, el millor de tot aquest fenomen és que es reprodueix en pubs britànics i irlandesos, bars txecs o tavernes alemanyes. Per donar algun exemple, així a l'atzar.

Però tornant a l'essència d'aquest ritual de disfrutar de la bona companyia, l'interessant de l'assumpte és que ens reunim a gaudir i compartir. Poques coses ens donen tanta satisfacció com veure com la gent clava els seus coberts en un mateix plat. Sense destorbar-se. Procurant agafar la ració justa per no envair la gana del teu company, oferint-la-hi quan un ja està tip. No importa que fem servir senyals de fum, telèfon fix (absent) o whatsapp (molt present), sempre fa il.lusió rebre el missatge d'algú que pensa igual que tu, que té ganes d'explicar-se la setmana, el dia o el mes en companyia d'una canya i un cobert que espera ansiós ser –convenientment– utilitzat.

I no se sap si és perquè la cosa està de moda o perquè, vist el panorama actual, ens ajuntem a riure-nos una estona. Li diem brunch o vermut (un altre gran encert d'en David), afterwork o anar de canyes després de la feina, el millor és que aquests comportaments compleixen la seva missió. Després d'això, cap a casa amb la sensació d'haver-nos tret un pes de sobre.

Molts tenen un d'aquests llocs per temples, per llocs de trobada. Així i tot, desapareixen alguns que cal acomiadar amb pena, després d'haver-se convertit –potser sense ser-ne conscients– en veritables institucions. Segurament és només un sentimentalisme de barra de bar, però un ho percep així. Chanquete, de vegades, mor.

Però la balança es va compensant. A aquells que hem acomiadat els succeeixen uns altres que, o bé mantenen l'essència de l'anterior (molt bé!) o bé opten per començar a construir de zero el seu propi estil (molt bé també). Els primers són tan importants com els segons, als quals se'ls ha donat per etiquetar-los com neobodegues (paraula pendent d'anàlisi en una altra ocasió, si es dóna el cas).

Sigui com sigui, es triï el què es triï, no hi ha res com injectar rock'n'roll del bo a la rutina diària. El vermut o la canya, tots dos ben frescos, com a cultura pròpia. De tots aquells que així ho prefereixin, només faltava. Arrenquin uns minuts del seu temps. Que –sempre– aprofiti.

Text d'Alberto García Moyano, blogger a enocasionesveobares.com