Els fogons de la 'grandeur'

Aquests dies està en cartellera “La cocinera del presidente”, una peli francesa basada en l’experiència de Danièle Delpeuch, la que va ser durant uns anys cuinera privada del president François Mitterrand de 1988 a 1990. De vegades podem arribar a pensar que els poderosos no mengen mai ni tenen cap interés per la gastronomia –més enllà de les qüestions purament agràries, de salut i comercials, i encara– però en el cas de Mitterrand, l’afició pel bon menjar es va convertir en un dels trets distintius pel seu pas de l’Elisi. Anem a pams: a la peli, la trasunta de la Delpeuch (aquí anomenada Hortènse Laborie i interpretada per Catherine Frot) és una cuinera i divulgadora del Périgord –zona calenta del foie i la tòfona– que és gestionada per menar la cuina privada de palau. Ni la dels grans sopars d’estat, ni la dels empleats de la seu de govern, sinó la del dia a dia de Mitterrand (interpretat pel filòsof Jean d’Ormesson, que té una semblança física amb el president gal comparable a la de servidora de vostès). Però les coses no són senzilles: la cuina central del palau té com a combustible la testosterona, i ella veu com els que haurien de ser els seus companys li fan el buit. Quan finalment esbrina què li agrada de menjar al president (“Doni’m la cuina de la meva àvia i porti’m el millor de França”, li diu ell), començarà l’aventura, i ho farà amb un menú d’ous remenats amb bolets, col farcida de salmó escocès –que al film veiem preparar de manera que fa obrir gana– i un pastís Saint Honoré, en homenatge al Fauburg Saint-Honoré, que és on rau la residència del cap d’estat a França. Però d’aquesta aventura Delpeuch en va sortir força decebuda pels entrebancs burocràtics, que li van dificultar accedir als productors que ella coneixia de primera mà, i, finalment, també els mèdics, en començar a deteriorar-se la salut del dignatari. Delpeuch havia dimitit ja, doncs, quan Mitterrand va morir l’any 1996, víctima d’un càncer de pròstata. Per això la pel·lícula no recull la història més famosa entorn a la vessant gastrònoma del polític francès: la del seu últim sopar. Diu la llegenda que la nit de Cap d’any de 1995, vuit dies abans de morir, el president es va fer envoltar de trenta persones, entre amics i família per un àpat molt especial, i que incloïa delícies prohibides per a ell. El primer plat van ser ostres de Marennes, seguit per foie i capó. Tot deliciós, tot refinat, però, malgrat la indulgència dietària, res de l’altre món. Fins al darrer plat. La història diu que Mitterrand va demanar que se servissin verderols, uns ocellets que ara és prohibit caçar a França. El ritual de la preparació i el servei era primari, un homenatge a la mort i al plaer: els verderols s’estan durant un mes amb els ulls enbenats menjant mill a totes hores. Quan s’han engreixat se’l fa morir ofegant-los amb Armagnac i se’ls rosteix al forn. Els comensals es tapen el cap amb un tovalló blanc per engullir-los sencers, completament en privat. El periodista d’Esquire Michael Paterniti recrea el darrer sopar de Mitterrand afegint que després dels verderols va afirmar que ja no tornaria a menjar. No sabem si va ser així, probablement, no, però sí sabem que la cuina ha estat un senyal d’identitat per l'estat francès, des d’abans de la revolució. Dels darrers presidents en sabem que han compartit la passió per la xocolata i les tòfones. Que Pompidou era un enòleg afeccionat i que Giscard d’Estaing era fan de la Nouvelle Cuisine. Chirac era molt menjador, i Sarkozy era bastant gourmet. De l’actual ocupant de l’Elisi, Françoise Hollande, no se’n sap gaire cosa excepte que li agrada que li serveixin les salses apart. De Danièle Delpeuch sabem que després de deixar els fogons del poder va anar a cuinar durant un any per a una base científica a l’Antàrtida, i que ara intenta cultivar tòfones a Nova Zelanda. Una trajectòria molt particular per a una cuinera fora del comú: ni abans ni després d’ella una altra dona ha cuinat a l’Elisi.