Guillaume Long, gastronomia de somriure intel.ligent

No desvetllo cap gran novetat quan assevero que el millor del 2.0 són les persones. M'imposo el títol de mestre de l'obvietat, però no em canso de dir-ho. De fet, sempre, el millor són les persones. Estirar del fil digital fins a arribar a la persona és el millor dels no-esports als quals m'he dedicat des del no-gimnàs del teclat. Ha estat gràcies a la Cristina, una d'aquestes amigues que van ser-ho abans digitals que analògiques, que he arribat fins al blog i el llibre de l'autor Guillaume Long. Ella em va regalar aquest descobriment en format llibre i jo humilment vull apropar-vos-lo. Aquest autor nascut a Ginebra l'any 1977 publica un meravellós blog a la plataforma del diari Le Monde: A boire et à manger’ (en francès). Delicioses vinyetes de contingut gastronòmic o alimentari. No ens discutirem per les etiquetes. O si ho prefereixen, no ens discutirem avui i deixarem el debat del que és i no és gastronòmic per més endavant. La seva aventura va néixer –com ell mateix ha explicat– aprofitant la fama d'un altre dels còmics gastronòmics que han marcat els últims anys: El gourmet solitario. Le Monde buscava un autor per a la seva secció gastronòmica, amb intenció de realitzar un treball en la línia d'aquest còmic que va aconseguir el top de la consideració del sector. Guillaume es va presentar assegurant conèixer-lo a fons –mentida–, i després el resultat final ha acabat sent molt diferent. És igual, l'ecosistema de la gastronomia dibuixada ha acabat guanyant diversitat i sabor. Simplement passegin uns minuts per la pàgina i gaudiran amb una aproximació al món del fogons, a vegades àcida com una bona llima i sempre saborosa com un bon 'cocido' madrileny. Tinc proves, senyoria! Serveixin com a exemple algunes pinzellades del seu recent dibureportatge sobre la seva visita a Madrid. Anècdotes, amics, restaurants, tavernes, receptes i plats que, humilment, crec que configuren una de les guies més amenes i interessants que he pogut tirar-me a la mirada durant els últims anys. Divertida és, per exemple, la seva explicació sobre el 'cocido' madrileny i d'aquesta manera coneixem una mica més el seu estil i actitud descarada. Un gran moment que retrata amb gràcia com el públic local s'escandalitza per la barreja del brou del 'cocido' amb les verdures i les carns. L'amic els deixa anar un ‘no sóm al circ, cabró’ que sona gairebé a excomunió. Si existeixen els genis, aquest tipus n'és un. Clar que a vegades aquest suís està a un pas de creuar algunes línies vermelles i es permet explicar als seus conveïns –com si d'un acte de generosa antropologia es tractés– el noble exercici de la canya de cervesa ben servida i la seva posterior degustació. Poc importa si té raó o no, ningú ens ha d'ensenyar com servir-nos les nostres canyes, per molt geni que sigui. Tinguem finalment un moment Umbral i parlem del llibre de Guillaume. A més, és una forma perfecta de conèixer-lo per a aquells que no dominin el francès i vulguin aprofitar la publicació en castellà de la versió  del seu blog. Perquè pot ser un geni, però també és humà. I la gran majoria d'humans tenim el desig de transcendir, sent la publicació en format paper una de les maneres de transcendir que gaudeixen de més pedigrí i reconeixement. Admeto que al no conèixer-lo personalment, no puc assegurar si aquest ha estat el motiu de plasmar l'esperit i contingut de la seva creació digital en un llibre corpori i analògic. No importa en aquest cas la voluntat concreta de l'autor, jo crec que la seva obra per sí sola mereix aquesta transcendència i per descomptat també el destacat lloc que ocupa a la meva humil prestatgeria. En el llibre trobarem dibuixades amb mestratge les seves preferències respecte a la cuina: cuina familiar, tradicional i senzilla. Amb ingredients i procediments clars i a l'abast de tothom amb una mica d'interès. Una cuina molt mediterrània, que és la seva preferida, i sense quantitats ni temps precisos a les receptes. Fantàstica aproximació, ja vaig parlar d'això fa un temps: la cuina de ‘lo que admita’. I no es confonguin: per molt que sigui un llibre amb vinyetes no estem davant un llibre de mirada infantil sobre la gastronomia. No és un llibre perquè el benvolgut lector regali als seus fills, encara que per descomptat pot fer-ho si li ve de gust. A comer y a beber és un llibre adult amb una mirada intel·ligent que ens permet accedir a una cuina casolana sense complexos i amb un gran somriure incorporat. Tampoc és un llibre de receptes a l'ús encara que n'hi ha. És un llibre per transmetre passió per la cuina, i amor pels fogons. Amb humor, que sovint és sinònim d'intel·ligència, i sobretot amb passió. Molta passió.