Escapada als Pirineus, amb permís del dietista... o no

Una excursió a La Cerdanya quan comença la temporada del fred t'obliga a escollir: relaxar-se al sofà al costat de la xemeneia i el foc o safari de sabors en un dels paisatges més bonics d'aquest racó del món. En el meu cas, al costat de la reina del meu coooor, vam optar per recòrrer la vall amb el nostre humil Renault tot buscant un gran artesà del formatge, una pizza de peus de porc que treia el sentit, uns embotits d'impressió i una xocolata a la tassa que li ha causat una úlcera al meu dietista. Ho sento Joan, a -3 graus no es pot rebutjar una xocolata calenta.

Si es pot el millor és viatjar el dia abans i aixecar-se a lloc, fresc i descansat per gaudir de la jornada. Nosaltres ens vam allotjar a un còmode i nou hotel rural. A més, cal reconèixer-ho, treure el nas de l'edredó i trobar-se aquest panorama és un regal per a les pupil·les.

Podem començar el dia visitant a Pere Pujol, que des de fa tres anys s'ha llançat a l'aventura de fabricar els formatges de Molí de Ger. Una explotació que destina principalment la seva llet a la Cooperativa Cadí però de la qual setmanalment reserven entre 2.000 i 3.000 litres per a producció pròpia. Això suposa entre 200 i 300 kg de formatge, és a dir, que per cada quilo de formatge necessitem 10 litres de preciosa llet recentment munyida.

La llet reposa durant dotze hores a temperatura controlada al costat dels ferments abans d'afegir-li el quall (en aquest cas quall animal, enzims digestius extrets de l'estómac de vedells). Després de 45 minuts amb el quall, es talla utilitzant les lires (a fragments més petits com més gran sigui la curació que se li vol donar al formatge). Un posterior premsatge en el motlle acaba per conferir al formatge la seva forma i només resta el procés de maduració. Ens va agradar molt l'explicació sobre la importància del nivell d'acidesa en el control de producció del formatge i com en arribar a una acidesa de 5 o 5,3 graus de pH és quan es considera que el formatge ha de passar a la càmera per reduir l'activitat dels ferments.

Al Molí de Ger pots degustar tres formatges en el mateix obrador, un de 45 dies (esquerra a la foto), un de 3 mesos (centre) i un d'entre 4 a 6 mesos (dreta). Tots boníssims, però a mi em va enamorar el més jovenet –molt làctic i de textura cremosa–.

Parada següent: Llívia. Aquest poblet que és una illa envoltada 360 graus de terra francesa. I ho diu un afrancesat de cor. Vive la France, però aquest trosset és nostre. A Llívia es pot visitar la farmàcia més antiga d'Europa (s. XV) i si el lector s'hi apropa un dissabte podrà visitar el mini-mercat on hi ha algunes de les peces vegetals més maques que mai hagim vist. Serà qüestió del gel, serà el fred, serà el que sigui: però donem gràcies a Escoffier per regalar-nos aquests fruits de la terra.

A l'hora de dinar, pots optar per una versió del menú del Restaurant Hotel Prado a la rotonda que comunica Puigcerdà amb la carretera de Llívia. Un restaurant familiar amb uns jardins imponents i una cuina tradicional on gaudir d'uns canelons o l'inexcusable Trinxat de La Cerdanya. Menú a 24 euros aproximadament. Un clàssic de clàssics sempre ben executats.

Si estás en zona calenta de la crisi i prefereixes una opció no tan nostrada però més econòmica, podem apuntar-nos al Restaurant La Pizzeria (c/Espanya, 9 tel: 972 141 275). El seu nom no porta a confusions: és el que hi ha. Pizzes molt ben fetes, de base fina i cruixent. Jo personalment sóc de l'escola americana on la base és gruixuda i més panificada, però això em passa perquè jo sóc molt bèstia. No obstant això la pizza de peus de porc és com per fer-li un monument, fins i tot sent de massa fina. La pizza més melosa i plena de col·làgen que mai he menjat. De llàgrima.

Una passejada per Puigcerdà per baixar el menjar ens permet apropar-nos a alguna de les xarcuteries on elaboren embotits tradicionals, com per exemple el ‘Pa de fetge’ al que dedicarem una entrada especial perquè Loreal ho val però el ‘Pa de fetge’ ho val molt més.

Per acabar la jornada, i si tenim la sort d'estar sota zero (per a les poques vegades que la vida em permet gaudir dels Pirineus m'agrada que hi hagi neu i ambient muntanyenc) ens podem apuntar al costum local de menjar-nos una xocolata a la tassa ben calenta. Hi ha multitud de xocolateries i és freqüent trobar-nos gent passejant amb el got de xocolata a la mà. Jo em vaig demanar un suís, amb la seva nata incorporada perquè … ben… bah, no crec que necessiti molta més justificació excepte les disculpes a en Joan, el meu dietista, per haver-li causat una úlcera. Sóc molt mal client, Joan.

Article d'Òscar Gómez (starbase) blogger a decuina.net